Per què resulta problemàtica la sèrie sobre una violació que triomfa a Netflix?

Es va estrenar primer a Atresmedia Player l'any passat per després emetre's en obert a Antena 3, amb bons índexs d'audiència. Però ha estat a partir de la seva inclusió al catàleg de Netflix que ha esdevingut un fenomen global. Alba, el remake espanyol de la sèrie turca Fatmagül, ha aconseguit situar-se al top 10 de les ficcions de parla no anglesa més vistes en el global de Netflix. La sèrie aborda un tema ara mateix de trista actualitat. La protagonista, l'Alba del títol (Elena Rivera), es desperta desorientada un matí a la platja i descobreix que ha estat víctima d'una violació. No se'n recorda de gairebé res perquè van posar-li droga a la beguda la nit abans en un pub. Tot i els records borrosos, diferents indicis apunten als responsables, els fills de la família de cacics de la zona, els Entrerríos, i algun amic seu..., entre els quals podria haver-hi el mateix xicot de l'Alba, el Bruno (Eric Masip). Al llarg de tretze episodis, la sèrie ressegueix el procés de la noia per veure's amb cor de denunciar els violadors i portar-los a judici, en mig de les pressions i els tripijocs dels Entrerríos per evitar que els nois vagin a la presó.

Adaptada per Carlos Martín i Ignasi Rubio, en la base d'Alba hi ha una proposta més que reivindicable. Parlar des d'una ficció de màxima audiència de les violacions a les dones a través de la submissió química, i de tot el que comporten. Quan la sèrie se centra en aquest tema, resulta prou digna: deixa clara l'estigmatització que tot plegat encara suposa per a les noies, sobretot pel fet d'associar-se amb el context d'oci nocturn i la desinhibició que comporta, la mediatització dels casos, el soroll popular que es genera al seu voltant i les angoixes i altres efectes posttraumàtics que pateix la víctima... També intenta ser rigorosa quan tracta la legislació sobre el tema o com ho aborda un procés judicial.

Però Alba no s'ha desentès dels seus orígens culebrònics, i en aquest cas això resulta un problema molt gros. La subtrama al voltant dels Entrerríos és la típica d'una soap opera amb una família poderosa amb els armaris plens de cadàvers. Com passa sovint en aquest tipus de sèries, els rics s'associen amb els valors morals negatius: el seu propi estatus implica que són corruptes. I violadors. Els problemes de la protagonista d'Alba perquè el seu cas sigui investigat no provenen d'una justícia patriarcal o d'unes forces de seguretat masclistes (de fet, la sèrie presenta una guàrdia civil i una jutgessa exemplars), sinó de les maquinacions d'uns personatges que actuen com a malvats en majúscules. Els continus i inversemblants girs de guió distorsionen en excés fins a gairebé diluir el discurs sobre la violència cap a les dones i tot allò que l'envolta.

El paper del Bruno, el xicot de l'Alba, i el pes de l'amor romàntic fan disparar una altra alarma. A la sèrie hi ha una veritable obsessió a mostrar el noi com una víctima més (quants cops surt plorant?), l'honor de la qual s'ha de restablir. En alguns moments, la mateixa Alba sembla més preocupada per no perdre la parella que no perquè se li faci justícia. I que els guionistes es reservin una seqüència final més pròpia del segle XIX és la gota que fa vessar el got. A Alba no hi falta l'amiga solidària, l'advocada batalladora i la guàrdia civil persistent. I la mateixa protagonista segueix un procés d'allò que en diuen empoderament. Però la sèrie no vol renunciar a la figura de l'heroi masculí.