Daniel Brühl: "Els rodatges enfoquen cap a una altra Mallorca, no com un lloc de turistes que s’engaten"

PalmaPoc abans de l’estrena a Espanya de la seva darrera pel·lícula, The Movie Teller, l’actor Daniel Brühl ha rebut el premi Icon al festival de cinema Evolution, que té lloc aquests dies a Mallorca. Diu que l’illa l’inspira i, de fet, ja fa uns anys que hi passa temporades, de tant en tant. Abans de començar l’entrevista, però, recorda amb afecte el reportatge fet al diari ARA, fa més de deu anys, amb motiu de la primera calçotada que ell mateix va organitzar a Berlín. “Hi va venir un periodista del diari i va ser molt emotiu”, explica. “Vàrem dur una tona de calçots des de Valls fins a Berlín i hi vàrem fer una gran festa. Els carrers feien olor de ceba i els alemanys no entenien res, però jo n’estic molt orgullós. Era el meu somni: fer una calçotada a Berlín, i ho vàrem aconseguir”, afegeix entre rialles. Era l’any 2011 i l’actor aspirava, segons recollia el reportatge publicat aleshores, a introduir “els Manel, Mishima o Antònia Font al públic alemany”. 

Una vegada complert el somni de fer una calçotada a Berlín, és ben segur que n’heu complerts molts d’altres de llavors ençà. Quin paper hi juguen els premis, com aquest darrer que heu recollit, entre aquests somnis? Quina importància hi donau?

— A veure, al final t’arribes a creure les coses que et diuen. Però, sobretot, els premis et motiven a continuar fent allò que t’encanta fer, que en el meu cas són pel·lícules. Per a mi no és res ostentós, no tenc els premis a la vista de tothom quan entra a casa meva. Els tenc al lloc on faig feina, perquè així quan tenc moments de dubtes o incertesa, quan pens que em falta inspiració, gir lleugerament el cap i record els projectes pels quals he passat. Així recuper la satisfacció i la motivació. Ara, també és cert que, com va dir Ruben Ostlund [el cineasta guanyador de la Palma d’Or de Canes que va ser l’encarregat de lliurar-li el premi], ja començ a rebre premis a tota la carrera… Potser amb 45 anys és una mica prest, encara! [riu] Per sort, però, la meva dona, que és psicòloga i està acostumada a treballar amb les crisis de narcisisme dels actors, em recorda que he tingut molta sort de tenir feina sempre. 

The Movie Teller és, sobretot, un homenatge i una reivindicació, no només del setè art, sinó de l’art de contar històries. Des de quan sabeu que us hi voleu dedicar?

— Ho vaig saber molt prest, la veritat. Sempre estam intentant trobar el nostre lloc, a l’escola, a la família… I passa com en les pel·lícules americanes, que a l’institut n’hi ha un que és el guapo i el musculós, que està destinat a fer de quarterback, no? Idò jo vaig saber ràpidament que les coses que explicava cridaven l’atenció, i que els acudits que contava feien gràcia, i que les mentides que deia les creia tothom, fins i tot els professors. Els meus pares s’avergonyien quan s’assabentaven de les mentides que s’havien empassat. I jo no ho feia amb tant de talent com la narradora de la pel·lícula, però, ja de petit, m’inventava obres de teatre i les feia per a la meva família. En acabar, sovint dormien i els havia de despertar perquè em donassin una moneda, quan em passejava amb una gorra. Llavors, ja sabia que m’engrescava això de contar històries. 

Heu treballat amb directors de tota casta, des de Tarantino a Lone Sherfig, i heu interpretat tota mena de papers, des de personatges reals, com Puig Antich o Niki Lauda, fins a l’inoblidable Alex de Goodbye Lenin… Tenen alguna cosa en comú? 

— L’ambigüitat. Crec que és una cosa molt humana. Els personatges perfectes no m’interessen perquè no reflecteixen la vida, que és molt més complexa. Jo conec els meus conflictes interiors i per això m’interessa endinsar-me en aquests personatges i no tenir-los por. M’interessen els personatges que s’han d’enfrontar al seu costat fosc, o lleig, o vague. Homes amb pors, homes que pateixen. Tot això és el que em dona l’impuls que necessit per treballar. I, tanmateix, en tot això hi ha una gran diversitat; per això, també he defensat sempre les meves aventures amb Marvel. Entenc que hi hagi gent que trobi que aquestes pel·lícules no són per a ells, ho respect, però per a mi va ser com una excursió a un parc d’aventures, i això no lleva que també pugui fer cinema d’autor, o compromès. 

És el cinema d’autor el que voldreu continuar explorant com a director?

— Encara és massa prest per explicar res, però sí que sé que ho voldria fer aquí, a Mallorca. He tingut dues idees i totes dues s’haurien de dur a terme a l’illa, ho tenc bastant clar. Sé que hi ha tota una infraestructura logística per fer-ho, n’he parlat amb gent com Christian Schwochow, que va rodar aquí The Crown. També el mateix Ruben Östlund té intenció de rodar aquí. I m’impressiona molt la feina de gent com Sandra [Lipski, directora de l’Evolution], que fa possible que no es perdi la cultura. A Mallorca s’ha d’invertir en cultura, i aquests rodatges ajuden a enfocar l’illa d’una manera diferent, no com un lloc de turistes que s’engaten. En tot cas, però, encara em queda molt per parlar d’un altre rodatge com a director. Ens hem de posar en marxa amb un procés molt llarg d’escriptura. Serà amb el mateix guionista que amb qui vaig dirigir la meva primera pel·lícula, perquè jo no som capaç d’escriure el guió, i ja veurem què en surt.  

Abans, però, heu de rodar amb directors com Ron Howard o Sam Mendes i us hem de veure interpretar Karl Lagerfeld, entre d’altres. 

— Va ser un repte enorme, aquest! En francès i a una velocitat altíssima, amb un francès molt elaborat, intel·lectual. Però jo tenc molt clar que l’idioma t’obre al personatge, et duu a entendre’l millor, i és un element clau. Ell volia ser francès, s’hi sentia i, per tant, el personatge no el podia interpretar en alemany: París i la cultura francesa eren el centre de la seva vida. De la mateixa manera que Salvador havia de ser en català o que Niki Lauda havia de tenir accent austríac. Encara que sigui complicat, aquestes coses et fan aprendre com és aquella persona. I sí, ara partirem cap a Austràlia amb Ron Howard. Serà una aventura que compartiré amb gent com Jude Law i Ana de Armas. I després amb Sam Mendes, que n’estic molt orgullós. Serà una comèdia, per cert. Estic molt agraït d’aquesta oportunitat.