Com s'ho van fer tres sapastres per ordir l'estafa més gran de la història de França?

1.700 milions d'euros robats a l'estat en la més gran estafa de la història de França. L'any 2008, un trio de criminals va trobar la manera d'aprofitar-se d'una mesura pública per incentivar la reducció de l'emissió de gasos contaminants a l'atmosfera, la coneguda com a quota o bons del carboni. Un tripijoc fiscal amb l'IVA de la compravenda internacional d'aquestes butlles per contaminar va permetre a Samy Souied, Arnaud Mimran i Albert Taïeb embutxacar-se bitllets a cabassos en pocs mesos.

A Filmin s'acaba d'estrenar la segona temporada de Sang i diners, la sèrie que recrea aquest desfalc que ja havia inspirat una pel·lícula de ficció, Carbone (Olivier Marchal, 2017) i un documental, Els reis de l'estafa (Guillaume Nicloux, 2021), a Netflix. Produïda per Canal+, Sang i diners s'erigeix en una ficció amb la solidesa i el pols narratiu dels films de Martin Scorsese, d'Un dels nostres a El llop de Wall Street, que ressegueixen l'auge i caiguda d'una colla de gàngsters, i aprofundeixen en el vincle entre una certa expressió de la masculinitat i la pulsió depredadora del capitalisme salvatge.

En la seva primera sèrie com a creador, el cineasta Xavier Giannoli desplega totes les etapes de l'estafa i de la posterior investigació amb un muntatge de ritme implacable en què no es perd la vocació didàctica d'explicar l'entrellat d'un frau tan inintel·ligible com la lletra petita d'un document bancari. Com en tants thrillers policials, la persona encarregada de la investigació, aquí el magistrat de duanes Simon Weynachter (Vincent Lindon), disposa d'una pissarra en què intenta lligar caps a partir dels molts factors implicats en el cas, una il·lustració perfecta de l'embull i les múltiples ramificacions d'un espoli d'aquesta magnitud.

Resulta inapel·lable l'eficàcia amb què Sang i diners adapta el patró del cinema de Scorsese a un cas real francès. Però el que singularitza la sèrie és com acaba endinsant-nos en manifestacions diverses de la identitat jueva a França. David Ayala i sobretot Ramzy Bedia estan fantàstics en les encarnacions respectives dels transsumptes de Souied i Taïeb, dos jueus sefardites d'origen tunisià que es coneixen al barri marginal de Belleville, i presenten un tarannà a mig camí entre la picaresca mediterrània i el ressentiment postcolonial.

Jérôme Attias, el personatge que evoca Mimran, simbolitza, en canvi, el jueu francès de tota la vida lligat al privilegi i casat amb l'hereva d'un asquenazita milionari. Sobretot en la segona temporada, Giannoli subratlla el vessant narcisista i enganyador d'aquest tafur ebri de diners i poder a qui encarna Niels Schneider, possiblement perquè no se'l reapropiïn el mateix tipus d'homes a qui impugna, com passa sovint amb els protagonistes del cinema de Scorsese. La sèrie fins i tot parla de com Israel, per la Llei del Retorn que atorga la residència a qualsevol jueu sigui quina sigui la seva nacionalitat, esdevé el destí preferit dels delinqüents jueus d'arreu del món.

Si al cinema nord-americà l'heroi moral sol ser un policia, un periodista o un advocat, a la república francesa és un funcionari. El magistrat Weynachter encarna un fill de jueus convertits al cristianisme després de la Segona Guerra Mundial que aprofita l'obsessió per aquest cas per reconnectar amb les seves arrels. A través del seu posicionament ètic incorruptible i de les converses que manté amb un rabí, la sèrie reivindica el concepte de francojudaisme, un sistema moral en què convergeixen els principis de la Il·lustració i els de la religió hebraica, a partir del precepte del Tikún Olam, la voluntat de "reparar el món".