Tecnologia

Una segona vida per al teu mòbil

El recondicionament, el reciclatge i la reparació en autoservei guanyen pes en el mercat de l’electrònica de consum

Un telèfon Nokia i les eines per reparar-lo
24/07/2023
5 min

BarcelonaLa GSMA, la patronal internacional d’operadores de telecomunicacions, calcula que al món hi ha 5.000 milions de telèfons mòbils oblidats dins algun calaix. Al mateix temps, cada any es continuen venent al planeta, pel cap baix, 1.200 milions de telèfons intel·ligents, i això que la xifra és la corresponent al 2022, el pitjor en gairebé una dècada. La discrepància entre les dues quantitats grinyola molt. Probablement, una part dels aparells abandonats ja no mereixen ser rescatats per al seu ús, però fins i tot en aquest cas se’ls podria donar un millor destí. El mercat, impulsat per una consciència mediambiental incipient, ofereix cada vegada més opcions per donar una segona vida als telèfons que han deixat de cobrir les nostres necessitats. Entre les més destacades hi ha la reutilització, el reciclatge dels components i l’autoreparació de l’aparell per evitar canviar-lo per un de nou.

Quan decidim que les prestacions del nostre telèfon fan curt -una decisió sovint injustificada, però això donaria per a un altre article-, tenim l’opció de cedir-lo a un familiar menys exigent, de vendre’l a un tercer o de lliurar-lo a qui ens vendrà l’aparell nou a canvi d’un descompte que depèn de l'antiguitat del vell i del seu estat de conservació. Hi ha empreses, com la francesa Smaart, especialitzades en la compra de mòbils usats. Les grans marques com Apple i Samsung també permeten aportar el telèfon antic en el moment de comprar-ne un de nou. Les operadores de telefonia també són especialment actives. Per exemple: Vodafone Espanya va recollir l’any passat a les seves botigues 1.557 tones de dispositius. Aquest volum inclou també patinets i televisors, a més de telèfons. Centrant-nos en aquests últims, l’empresa destaca els més d’11.000 terminals que va recollir entre novembre i març, per a cadascun dels quals ha donat un euro a l’organització mediambiental WWF per a projectes de conservació.

On van a parar tots els telèfons vells que es recullen? La primera opció és l’anomenat recondicionament: revisar que l’aparell estigui en bon estat, buidar-ne les dades del propietari anterior que sol contenir -hi ha episodis increïbles d’informació confidencial no esborrada-, higienitzar-lo, posar-lo en un embalatge nou afegint-hi els accessoris imprescindibles, com uns auriculars i un cable de càrrega, i posar-lo a la venda, sigui al mateix país on s’ha recollit o, sovint en altres mercats de menys poder adquisitiu. Els aparells en més mal estat, que ja ningú compraria, es desmunten per reciclar-ne els components més valuosos i, en el pitjor dels casos, per fer un tractament controlat dels elements tòxics. Actualment, la mateixa Vodafone diu que vuit de cada deu aparells recollits es reutilitzen i només els altres dos es reciclaran.

El dret a reparar

L’altra gran opció per allargar la vida útil dels telèfons és reparar-los quan s’espatllen. En les èpoques de més opulència no era gens estrany descartar un mòbil perquè la pantalla s’havia esquerdat o la bateria havia perdut capacitat i no es podia canviar fàcilment. El disseny dels aparells, que competeixen per ser els més prims o lleugers del seu segment, ho afavoria. I també hi ajudaven uns preus de reparació artificialment elevats. Afortunadament, les coses comencen a canviar. La Unió Europea, seguint els passos dels EUA, ha promulgat fa pocs mesos l’anomenat dret a reparar, en virtut del qual el propietari d’un dispositiu electrònic ha de poder restaurar-ne el funcionament pels seus propis mitjans, sense haver de recórrer a un taller autoritzat. A la pràctica, això implica tres coses: la primera, que l’aparell es pugui desmuntar per substituir-ne la peça espatllada; la segona, que la marca ens vengui el recanvi que necessitem; i, la tercera, que puguem accedir a les instruccions per fer el canvi.

En particular, de cara al primer requisit, Brussel·les especifica que els aparells s’hauran de poder obrir sense necessitat de fer servir eines exclusives de la marca -res de caragols amb cabota no estàndard- i que els adhesius que uneixen components com la pantalla o la bateria es puguin retirar i canviar fàcilment. En canvi, la normativa és més ambigua sobre l’obligació o no de posar una tapa de bateria com les d’abans, que es podien retirar sense eines. En tot cas, aquesta setmana el Consell de la UE ha donat tres anys als fabricants per aplicar els canvis de disseny que calguin per poder reciclar el 63% de les bateries de mòbil i portàtil a final del 2027, amb l’objectiu d’arribar al 73% a finals d’aquesta dècada.

Samsung i Apple, les dues marques que més mòbils venen al món, es van anticipar fa mesos a la normativa europea oferint també al mercat europeu els anomenats programes de reparació en autoservei, que consisteixen en posar a l’abast de l’usuari -i de tallers no oficials de la marca- eines, recanvis i instruccions per substituir els components dels telèfons -i dels ordinadors portàtils- que s’avarien més sovint. En el cas d’Apple: la bateria (uns 100 €), l’altaveu inferior (50 €), la càmera principal (uns 200 €) i la frontal (de 238 a 350 €, segons el model), la pantalla (de 300 a 400 €), la safata de la targeta SIM i el motor de vibració hàptica (52 €). Samsung dona menys opcions: un conjunt de pantalla i bateria (de 160 a 250 €), el vidre posterior del telèfon i el connector USB-C de càrrega. Samsung et ven un kit bàsic d’eines, mentre que Apple et lloga durant una setmana per 72 € una aparatosa maleta d’instruments que sembla pensada per desincentivar l’operació.

Val a dir que tant Samsung com Apple limiten aquestes autoreparacions als models de gamma alta o que ho havien estat: a partir del Galaxy S20 i de l'iPhone 12, respectivament. Pretendre allargar la vida útil dels aparells més cars té força sentit. Però és precisament el contrari del que fan dues marques més que porten l’autoreparació a l’extrem. Els telèfons autoreparables de Nokia i Fairphone són, en el millor dels casos, de gamma mitjana. El Nokia G22 és un terminal 4G amb Android 13 que costa 179 € i que permet canviar la pantalla de 6,52 polzades (50 €), la bateria (25 €), la tapa del darrere (25 €) i el port de càrrega (20 €); en tots els casos, el preu inclou les eines necessàries, de l’empresa iFixIt, i sembla més aviat un experiment de la marca per comprovar l’acollida del mercat. En canvi, la neerlandesa Fairphone és pionera en la venda de mòbils modulars reparables i ja ha arribat a la quarta generació. L’actual Fairphone 4 és el seu primer model compatible amb xarxes 5G i només cal el tornavís que inclou per canviar-li la pantalla de 6,3 polzades (80 €), la càmera frontal (30 €), l’altaveu (20 €), el conjunt de dues càmeres principals (80 €), el port USB-C (15 €) o la bateria (30 €). L’aparell costa 579 €, però et garanteixen que els materials són d’origen sostenible, procedeixen de zones lliures de conflicte i tots els treballadors implicats han rebut un sou just. La llàstima és que cap de les marques esmentades ha portat fins al límit la capacitat de canviar components, que seria poder actualitzar les prestacions de l’aparell amb recanvis més potents que l’original.

stats