Una sèrie còmica que fa riure de debò, i que és una de les millors de la temporada

Quin va ser l'últim cop que vam riure a cor què vols davant d'una sèrie nord-americana? Riure de trencar-se de riure, no de dibuixar una lleugera corba ascendent amb els llavis. En aquest territori cada cop més erm de rialles aterra The Studio, una de les millors sèries de la temporada, que tiren endavant dos dels grans noms de la nova comèdia nord-americana dels inicis del segle XXI, Seth Rogen i Evan Goldberg. Com a guionistes i, en alguns casos, també com a directors, aquesta parella de col·legues es troben darrere de títols de culte com Supersortits (2007), Superfumats (2011), Gresca fins al final (2013) o La festa de les salsitxes (2016). Amb The Studio posen de manifest com mantenen en forma la seva capacitat per ser hilarants en una ficció, podríem dir més madura, al voltant del tema preferit de Hollywood: la mateixa indústria.

El primer episodi arrenca amb un punt de partida prou irònic: què passaria si un estudi de Hollywood el dirigís algú a qui li agrada el cinema, en lloc del típic magnat més atent a amassar diners que no pas a conrear l'art de les pel·lícules. El protagonista, Matt Remick, a qui encarna el mateix Rogen, és un executiu d'un estudi, molt cinèfil, que en el combat entre Martin Scorsese i Marvel en principi s'alinearia amb el director i no pas amb la franquícia. Fins que l'acomiadament de la seva cap el catapulta a la posició de productor executiu, l'home que ha de prendre les decisions determinants sobre quines pel·lícules finançarà l'estudi, qui les dirigirà i quin perfil tindran. De manera que a en Matt se li presenta exactament el dilema que abans plantejàvem: donar suport a una obra personal de Scorsese o produir l'enèsim film inspirat en una marca coneguda. The Studio extrau altes dosis de comicitat a les contradiccions que se li plantegen al protagonista i a les inèrcies capitalistes que mouen la indústria del cinema. I ho fa, en aquest primer episodi, amb l'ajuda d'un impagable Martin Scorsese que s'encarna a ell mateix.

Aquest esdevé un dels grans atractius d'una producció que sap treure profit de les moltes estrelles invitades que es deixen veure en cada episodi. Perquè la majoria no es limiten a fer un simple cameo i se'ls dona joc en arcs narratius inesperats. Entre convidats com Sarah Polley, el citat Scorsese, Ice Cube, Charlize Theron o Zoë Kravitz, destaquen aparicions com la del veterà Ron Howard, a qui se li permet capgirar la imatge que té tothom d'ell com a director de caràcter entranyable.

A la manera de Larry David

The Studio també celebra el potencial hilarant dels diàlegs aguts i accelerats típics de la screwball comedy, una forma de comèdia cada cop més difícil de veure en un territori dominat pels monòlegs, el posthumor irònic i la comicitat adreçada al públic familiar. La sèrie també s'endinsa sovint en el territori de la incomoditat social a la manera del Larry David de Curb your enthusiasm. Tot plegat en una proposta que no deixa de posar sobre la taula les hipocresies i els reptes de la indústria del cinema, des del menyspreu a la figura de l'autor fins a la competència de la intel·ligència artificial passant per la dèria per la fama i el poder dels seus integrants o l'obsessió per la correcció política, que dona peu a un dels episodis més divertits, el setè, encara pendent d'emetre's. La producció de Rogen i Goldberg deixa enrere algunes perspectives habituals a l'hora de disparar contra Hollywood. Aquí a penes apareixen qüestions lligades a les drogues, el sexe i altres excessos, certificació que en la indústria de l'entreteniment contemporània la doble moral va en altres direccions.