La sèrie espanyola de l'any és un potentíssim drama de terror psicològic catòlic

Tres milions de visualitzacions acumula Amén de Flos Mariae, el vídeo més viral d'aquesta banda de set germanes del Gironès que van convertir-se en un fenomen fa vora vuit anys per la seva imatge més pròpia d'una altra època i l'estètica kitsch religiosa dels seus clips. Alguns mitjans periodístics no van tardar a fer-se ressò de la història fosca rere la família Bellido Durán. Ara Javier Calvo i Javier Ambrossi estrenen la sèrie de ficció que també s'hi inspira, La Mesías.

La primera cosa que impacta d'aquesta producció de Movistar Plus+ és com s'allunya del que potser esperàvem dels Javis. Perquè La Mesías es revela com el revers obscuríssim de La llamada (2017), el seu primer llargmetratge, que també abordava el catolicisme a través de l'experiència musical d'unes noies joves, però en aquell cas des d'una perspectiva pop. Els creadors aborden aquí un relat de repressió religiosa que es mou sovint en el terreny del terror psicològic i claustrofòbic d'arrel catòlica i construeixen una atmosfera malsana al voltant d'aquesta família aïllada en una masia que recorda tants films nord-americans sobre personatges ultrareligiosos a l'Amèrica profunda, però canviant el paisatge del Cinturó de la Bíblia per la zona fronterera entre la Selva i el Gironès.

Si per una banda els Javis es mouen pel llindar del terror, per l'altra demostren que poden entroncar amb el llegat de Víctor Erice i amb algunes de les seves hereves com Carla Simón. Molts dels millors moments de La Mesías els trobem quan el punt de vista recau en els personatges infantils o adolescents, aïllats dels adults, que els Javis enfoquen des d'un naturalisme desarmant, com poques vegades es veu en una sèrie de televisió.

Malgrat que els referents i el to de la sèrie no són els típics de la seva obra, La Mesías connecta plenament amb les inquietuds habituals d'Ambrossi i Calvo. Per exemple, en la seva exploració de com els protagonistes naturalitzen la presència de l'esfera mediàtica a la seva vida, com a la seva manera també fan les protagonistes de les sèries La Veneno i Paquita Salas. Però aquí des d'aquesta perspectiva inaudita, la d'una família tancada en si mateixa que, tanmateix, és capaç d'entregar-se a l'elaboració de continguts per a YouTube per divulgar el seu missatge religiós. Els Javis transmeten sense ironia la fascinació per l'estètica audiovisual de les Flos Mariae (les Stella Maris, a la sèrie), fins al punt que els temes musicals (firmats per Hidrogenesse) i els videoclips que els acompanyen són brutals, una celebració d'aquesta estètica tan particular que acaba revelant la seva cara més sinistra.

Un Albert Pla inquietant

La trajectòria dels dos protagonistes, els germans grans de la família nascuts d'un primer matrimoni de la mare, segueix en part el patró narratiu de la sortida de l'armari, amb tot el trauma i l'esforç que els comporta haver de reconnectar amb el món exterior després d'anys de viure reprimits. A través dels personatges de l'Enric i la Irene, els creadors enllacen amb un motiu dramàtic queer menys evident: el d'un vincle maternofilial més gran que la vida, aquí amb una mare terrible, la Montserrat, que converteix l'existència de les seves criatures en una història de por.

Amb La Mesías, els Javis deixen enrere alguns dels tics que afectaven la seva obra, com l'excés de sentimentalisme i de moments catàrtics, per oferir una obra més sòbria i alhora duríssima. També demostren el seu talent per escollir intèrprets, com ara Rossy de Palma, Nora Navas i sobretot un Albert Pla inquietant en registres poc habituals, per fer-los lluir. A més de les tres grans actrius que encarnen la Montserrat en tres edats i estats d'ànim diferents, Ana Rujas, Lola Dueñas i Carmen Machi, cal destacar la confirmació de Roger Casamajor i la revelació de Biel Rossell Pelfort com l'Enric adult i el jove, respectivament.