Crítica de sèries

La sèrie de R.W. Fassbinder que converteix un culebró familiar en una arma de lluita obrera

El rescat de 'Vuit hores no fan un dia' ens permet recuperar una joia desconeguda de la televisió

Gottfried John i Hanna Schygulla a 'Vuit hores no fan un dia'
3 min

BarcelonaA principis dels anys setanta, Rainer Werner Fassbinder descobreix la filmografia del seu compatriota Douglas Sirk, un de tants cineastes alemanys emigrat a Hollywood, on va destacar pels seus sofisticats melodrames familiars, que reflectien des de l'excés les contradiccions de l'Amèrica dels cinquanta. De gran èxit comercial, les pel·lícules de Sirk, tanmateix, havien estat menystingudes per la crítica just per la seva condició melodramàtica. Fassbinder, en canvi, queda fascinat per títols com Escrit en el vent o Imitació de la vida. Aquest jove cineasta contestatari que ja s'estava fent un nom amb films d'una radicalitat estètica i política innegociable, decideix adoptar els recursos d'un gènere tan popular i mal vist com el melodrama, que considera una arma d'allò més eficaç per arribar al públic sense renunciar a la perspectiva crítica. Són ben conegudes les moltes pel·lícules que va rodar des d'aquestes coordenades, com Tots ens diem Ali (el seu remake de la sirkiana Només el cel ho sap). Més arraconada havia quedat una de les seves propostes més imprescindibles en aquest àmbit, la sèrie televisiva Vuit hores no fan un dia (1972-1973), que es va restaurar l'any 2017 i ens arriba ara dins del cicle que Filmin dedica al cineasta.

Fassbinder es va proposar, ja des del subtítol, dirigir una sèrie familiar a l'estil de tantes altres que es veuen a la televisió. A Vuit hores no fan un dia, seguim els alts i baixos amorosos, laborals i vitals dels membres de tres generacions d'una família qualsevol a la Colònia de l'època. Però el director hi incorpora una visió força crítica amb les polítiques socioeconòmiques a la República Federal d'Alemanya governada per Willy Brandt. Diferents membres de la família tenen dificultats per trobar un pis amb un lloguer assequible, falten guardaries públiques en els barris populars, i s'aborden també qüestions com la violència masclista dins del matrimoni o la xenofòbia envers els treballadors estrangers.

Hi ha dos arcs especialment fascinants. En Jochen (Gottfried John), el fill de la família, treballa com a obrer especialitzat en una fàbrica on, juntament amb altres col·legues, s'organitza per aconseguir diferents reivindicacions dins de l'empresa. Fassbinder plasma des d'una visió optimista aquesta actitud de solidaritat obrera propositiva que es tradueix en unes millors condicions de treball per a tothom. Per la seva part, l'àvia d'en Jochen, una dona alegre i espavilada, decideix ocupar una llibreria pública abandonada per oferir al barri la guarderia que hi manca. L'àvia també aposta per l'autoorganització cívica, a més de per preceptes educatius que no estiguin basats en el rigor o la disciplina. El to desenfadat, gairebé anàrquic, d'aquesta subtrama recorda més Pippi Långstrump que cap altra obra del director de Les amargues llàgrimes de Petra von Kant.

Part de la crítica d'esquerres de l'època va renegar d'aquesta sèrie de Fassbinder per la seva entrega sense manies al melodrama familiar, per l'optimisme amb què mostra les lluites de la classe treballadora, i per l'aposta per una iniciativa popular que prescindeix de sindicats, partits polítics i institucions. L'audiència, amb més criteri, la va rebre encantada. Cal destacar la labor com a parella protagonista d'una radiant Hanna Schygulla i de Gottfried John, impecable com a heroi franc de la classe obrera, amb una masculinitat sense polir però gens agressiva, i un carisma que ens el fa veure com la versió alemanya d'estrelles del free cinema a l'estil d'Albert Finney o, sobretot, Richard Harris.

Rainer Werner Fassbinder per a la WDR (radiotelevisió pública de l'Alemanya occidental)

En emissió a Filmin

Tràiler de 'Vuit hores no fan un dia'
stats