'El sostre groc': un documental que guareix

Ja podeu trobar a la plataforma gratuïta RTVE Play El sostre groc. I el 7 de març, si no hi ha canvis de programació, l’emetrà el Sense ficció de TV3. Aquest dissabte a la nit potser s’emporta un Goya. És el documental que relata els abusos sexuals patits per algunes de les alumnes de l’Aula de Teatre de Lleida del seu director i professor, Antonio Gómez. L’ARA va destapar el cas de la mà dels periodistes Albert Llimós i Núria Juanico i la directora Isabel Coixet l’ha transportat a la pantalla. El groc del títol fa referència al sostre de l’habitació on es van produir alguns d’aquests abusos i esdevé un element simbòlic tenyint algunes de les imatges que veurem, com si fos una capa asfixiant que embolcalla els records de les protagonistes. El groc, paradoxalment, és el color maleït del món del teatre, associat a la mala sort. La Cristina, la Violeta, la Sònia, la Marta, la Mireia, la Goretti, l’Aida i la Míriam exposen amb emoció però amb molta contundència no només les experiències traumàtiques sinó tot l’univers que es va construir al voltant d’aquella Aula de Teatre com a mecanisme de captació i coartada d’aquells abusos. Un espai amb finalitats pedagògiques que va ser la tapadora perquè Antonio Goméz i Ruben Escartín actuessin com a depredadors.

El sostre groc potser fragmenta en excés el relat en capítols, però sembla buscar en aquesta estructura una manera de subratllar i alertar de les etapes d’un procés.

En el documental hi tenen un paper clau les imatges domèstiques gravades fa anys per les mateixes alumnes en assajos, viatges i classes. També enregistraments de representacions teatrals i entrevistes en mitjans locals. Tot esdevé un corpus que va més enllà de la simple il·lustració d’una època. Són escenes que connecten amb l’alegria de l’adolescència, que serveixen perquè ens fem una idea de l’edat i la innocència que tenien aleshores. Però a la vegada són els indicis d’un subtext funest. Les imatges on apareixen els abusadors, la seva conducta, la manera de liderar i, sobretot, l’estratègia per distorsionar el significat del teatre i crear un ambient de confusió ara fan basarda. La comunicació es transformava en manipulació, la connexió amb l’altre esdevenia la palpació del cos, la desinhibició tenia a veure amb el sexe fins que la passió pel teatre es convertia en abús sexual. Alguns passatges, tot i tractar-se d’un joc interpretatiu, ens recorden l’esperit d’una secta. Aquestes imatges et sacsegen. De vegades, els moviments descontrolats de les càmeres domèstiques contribueixen a augmentar la inquietud que provoquen. El documental no és només la història de les supervivents. El seu testimoni és tan potent i dolorós que pot estimular, en altres víctimes, el record i les sensacions del passat. I això el fa colpidor. Malgrat tot, El sostre groc sap transportar el relat cap a una catarsi amb final guaridor i optimista. Quan les supervivents de l’Aula de Teatre van recollir el Gaudí com a millor documental van exclamar des de darrere del faristol: “Gràcies al documental hem descobert que hi ha altres maneres de sanar”. Certament, i que serveixi no només per guarir-les a elles, sinó per sanar també com a societat.