Crítica de sèries

'Succession': l'art de saber cloure una temporada

La tercera entrega de la sèrie de la HBO sobre les lluites de poder a la família Roy acaba molt millor que comença

La família Roy, el clan protagonista de la sèrie 'Succession'.
3 min

'Succession' (temporada 3)

Jesse Armstrong per a la HBO. En emissió a HBO Max

Quantes persones han abandonat la nova temporada de Succession tot just vistos els primers episodis? La tercera entrega d'una de les sèries emblemàtiques de la HBO sembla al principi estancada en la seva trama recorrent, l'estira-i-arronsa dels protagonistes per mantenir-se en la carrera per heretar el poder de la Waystar RoyCo, el conglomerat mediàtic familiar que comanda amb mà de ferro el patriarca Logan Roy (Brian Cox), el tron del qual esperen heretar els fills, sobretot el jove Roman (Kieran Culkin) i la seva germana Siobhan (Sarah Snook). El seu germà gran, en Kendall (Jeremy Strong), va acabar la temporada passada com l'enemic número 1 de la família, i bona part d'aquesta tercera es manté en el seu intent d'enderrocar l'imperi del pare.

Succession aplega moltes de les característiques que van convertir la HBO en la marca de referència de l'anomenada televisió de prestigi, trets identificatius d'una ficció de qualitat que de vegades acaben resultant llocs comuns un pèl carregosos. Com Els Soprano o Joc de trons, és una sèrie que retrata la lluita aferrissada pel poder des d'una perspectiva alhora incisiva i fascinada, en la línia de les tragèdies clàssiques i la literatura de Shakespeare. I com tantes sèries sobretot polítiques d'influència britànica, converteix els diàlegs en una exhibició del talent del seu creador i principal guionista, el també britànic Jesse Armstrong, per les frases enginyoses, les situacions incòmodes, les rèpliques afilades, les referències intel·ligents, el sarcasme i els personatges atractius malgrat (o a causa de) la seva misèria moral. El motor que fa avançar la sèrie amaga tanmateix un rerefons conservador: el patriarca tirànic que deté el poder resulta invencible i qualsevol intent de fer-lo caure fracassarà de forma irremeiablement penosa. De fet, bona part d'aquesta tercera temporada es basa en alimentar aquest morbo tràgic: contemplem que Kendall, com més s'esforça en erigir-se en un oponent poderós de la seva família, més s'enfonsa en un pou negre de patetisme. El millor episodi, el setè, culmina aquesta recreació en la ridiculesa fatal de Kendall en la festa d'aniversari més espectacularment fracassada que hem vist mai en una sèrie.

Carn de psicoanàlisi freudiana

En aquesta relació ambigua que manté amb el poder que retrata, Succession subratlla el caràcter patriarcal de les dinàmiques de dominació que marquen la família i l'empresa. Els vincles dels fills amb el pare són pura carn de psicoanàlisi freudiana, amb complexos d'Èdip (la insòlita obsessió del jove Roman per la veterana Gerri és un dels millors ganxos de la sèrie), abús de poder, polítiques de castració psicològica, manipulacions d'arrel narcisista i una colla de descendents acomplexats al cap i a la fi perquè mai s'han sentit estimats pels seus pares. Un territori fèrtil per conrear-hi un gran serial sobre el poder i les lluites fratricides que l'acompanyen.

Després que els primers episodis semblin instal·lats en la cançó de l'enfadós de la lluita pel poder, la sèrie es va animant fins a arribar a un darrer episodi que gratifica el seguiment atent d'aquesta temporada. En el seu final, Succession juga fort i bé amb tots els elements propis de la narració televisiva serial, des del canvi d'expectatives fins al gir de guió sorpresa, tan ben decantat. Una última lliçó sobre el poder, en aquest cas el que exerceix un bon equip de guionistes a l'hora de dosificar la informació i dirigir l'atenció de l'audiència.

stats