'The bear': un xef estrella que canvia el luxe per un restaurant de barri

The bear és una sèrie d'alta cuina ambientada en un local d'entrepans de Chicago. El plantejament es podria haver quedat en un cridaner punt de partida narratiu. Després de triomfar com un dels millors xefs del món en restaurants top com el Noma i The French Laundry, Carmen Berzatto (Jeremy Allen White, el Lip Gallagher de Shameless) torna al seu barri natal després que el seu germà se suïcidi i li deixi l'establiment familiar, The Original Beef of Chicagoland, on serveixen entrepans de carn de vedella a l'estil italià. El negoci està al caire de la fallida: carregat de deutes, amb problemes amb Hisenda i uns treballadors que van a la seva. Fins i tot deuen diners a un familiar de la màfia local. El Carmen accepta el repte sense pretendre canviar l'esperit del lloc. Es tracta de reorganitzar el personal i seguir oferint la mateixa cuina popular, però elevada a l'excel·lència.

Aquesta creació de Christopher Storer desmitifica l'imaginari de l'alta cuina per reivindicar l'excel·lència gastronòmica des d'un context popular. La idea no és original (hola, Ratatouille), però ni s'entra en la demagògia de denigrar la gastronomia de tres estrelles Michelin ni es cau en una mera celebració del costumisme de barri. Per a Berzatto, l'oportunitat de remuntar el restaurant de la família té a veure amb fugir de l'ambient tòxic que ha experimentat en alguns restaurants de fama mundial. En els flash-backs se'ns mostra el protagonista patint una pressió inhumana en una d'aquestes cuines, de la mà del seu cap. En consonància amb el que està passant també al món real, The bear acaba amb la idea del geni intocable (gastronòmic, artístic, intel·lectual...) com a figura elitista que confon exigència amb abús i genera contextos de feina insuportables.

La sèrie remarca que perquè un restaurant funcioni és tan important el producte com el bon treball en equip. I Berzatto intenta capgirar la manera d'entendre la jerarquia que va conèixer ell: no es tracta de manar, sinó de saber organitzar la feina i els empleats, de manera que el sistema resulti eficaç i tothom pugui excel·lir en el seu àmbit. Com el Marcus (Lionel Boyce), el pastisser que s'inspira en unes sofisticades postres de pruna que solia preparar el Carmen per intentar elaborar el dònut ideal. O la Sydney (Ayo Edebiri), l'ajudant plena de talent i idees, disposada sempre a millorar-ho tot. La situació, tanmateix, es complica a mesura que avança la història. The bear transmet la tensió de treballar en grup en una cuina petita mentre intentes que el teu restaurant no s'enfonsi, un clímax que escala en el setè episodi, rodat en bona part en un únic pla seqüència.

La importància del context sociocultural

En un àpat junts, la Sydney i el Marcus comparteixen les seves respectives experiències culinàries de la infantesa, modestes i populars. Tots dos s'interessen per l'alta cuina des d'un context sociocultural de classe obrera, un altre dels al·licients de The bear. Poques sèries fan aquesta olor de barri obrer i plasmen tan bé el tràfec del dia a dia laboral. Passa a Chicago, però recorda un tipus de ficció que als anys setanta i vuitanta s'ambientava en els barris menys rics de Nova York.

Si parlem del final (aquí podeu deixar de llegir), Storer opta per una conclusió tan feel-good que deixa cert regust amarg. El gir inesperat en l'últim tram del vuitè episodi trenca un dels principals mèrits de la sèrie: la seva versemblança realista, aquell materialisme quotidià amb què s'han plasmat les dificultats de tirar endavant un negoci. Perquè... ¿de debò un deux ex machina era l'única solució per salvar els protagonistes i el seu projecte?