'The Kingdom: Exodus': Lars von Trier lliura la batalla definitiva entre el bé i el mal

Lars von Trier ja no parla a l'audiència mirant-la de fit a fit a la tercera temporada de The Kingdom. Estrenades fa gairebé trenta anys, les dues primeres entregues d'aquesta minisèrie danesa són història viva de la televisió contemporània. Abans de convertir-se en el nen dolentot del cinema d'autor europeu amb el moviment Dogma 95, Von Trier va dirigir aquesta comèdia dramàtica de terror que n'avançava alguns postulats estètics, com el rodatge càmera en mà amb vídeo digital de baixa definició. Amb la lliçó ben apresa de Twin Peaks, el danès també sacsejava moltes inèrcies de la ficció televisiva per regalar-nos una obra excelsa en la seva combinació de relectura burleta de les sèries d'hospitals i terrorífica història de fantasmes. Al final de cada episodi, en Lars en persona s'acomiadava dels espectadors mudat amb un esmòquing que havia pertangut ni més ni menys que a Carl Theodor Dreyer, mentre ens convidava a seguir presenciant la lluita entre el bé i el mal que es dirimia entre els passadissos del regne. Von Trier va anunciar aquest estiu que patia Parkinson. Aquesta és una de les raons perquè, com ell mateix explica, hagi renunciat a aparèixer visible als crèdits d'aquesta tercera temporada. Tanmateix, segueix comentant la jugada rere el teló...

També com va fer David Lynch amb Twin Peaks, Von Trier retorna a la seva sèrie clau amb cinc episodis finals que són alhora culminació i remake dels que va presentar als anys noranta. Alguns personatges repeteixen i d'altres són reencarnats per nous actors en rols similars, des del cirurgià suec que odia els danesos a la dona gran que es fa ingressar per descobrir el misteri amagat a l'hospital passant pels rentadors de plats que exerceixen de cor grec. El to accentua el deliri surrealista que presidia la segona temporada. Ja no hi ha metges que et puguis prendre seriosament, l'absurd domina les dinàmiques al centre mèdic, els acudits contra els suecs es redoblen i la majoria de personatges, sobretot els masculins, són figures com a mínim ridícules. Regna el caos.

Però, com passa sovint en la filmografia del danès, la consciència irònica respecte al món actual i les seves formes artístiques conviu amb la convicció profunda, desesperada, de l'existència del mal. Al cap i a la fi, la seva filmografia és un recorregut que va d'aferrar-se a encarnacions radicals de la bondat a títols com Trencant les onades i Els idiotes a plasmar la impossibilitat de la innocència a Dogville fins a retratar la vida com una baixada als inferns a Anticrist o La casa de Jack.

Un Willem Dafoe diabòlic

The Kingdom: Exodus està amarada d'una comicitat absurda divertidíssima, però alhora se situa en aquest territori més que desencantat per on es mouen les seves últimes pel·lícules. Von Trier tampoc pot evitar l'autoindulgència a l'hora de citar-se ja des de l'inici, i de vegades recorre a un suposat humor políticament incorrecte que sona més ranci que no pas provocador. Però manté la fe en els personatges que creuen en combatre el mal, i per això tot el vessant lligat al fantàstic, amb els dopplegangers, els fantasmes del pantà, Udo Kier com a fetus gegantí i tràgic, els passadissos fins a una altra dimensió, i un Willem Dafoe diabòlic, manté la seva força sense por a vorejar el ridícul. The Kingdom: Exodus no aconsegueix esvair el to nostàlgic respecte a les dues primeres temporades i respirar amb alè propi. I costa imaginar si tindrà tirada fora de la fanbase del director. La sèrie la gaudim igual. Però tot plegat, girs finals inclosos, acaba resultant més entranyable que no pas provocador.