Torna l’home fascinat pel Nova York més 'cutre' i real

BarcelonaMés enllà de les llums enlluernadores de Times Square i del món glamurós que va vendre Carrie Bradshaw, Nova York és una ciutat plena de personatges peculiars, escombraries apilades a les voreres i rates passejant pel metro. És la part de la ciutat que els turistes passen per alt i que no surt a les guies de viatge però que fascina John Wilson, el documentalista que enregistra cada petit detall de la seva vida i de la vida de Nova York. El resultat dels milers d’hores que grava és How to with John Wilson, la sèrie documental que va ser una de les sorpreses del 2020 –i la millor de l’any segons els experts de l’ARA– i que aquest dissabte estrena segona temporada. 

Cada episodi de la docusèrie agafa com a títol una pregunta pràctica sobre un tema aparentment mundà. Si a la primera temporada John Wilson, que s'autodefineix com a "novaiorquès amb ansietat", es plantejava coses com ara com mantenir una conversa intranscendent o com millorar la memòria, en aquesta segona es pregunta com desfer-se d'unes piles o com ser espontani. Com si fos un poètic collage visual, la sèrie ajunta imatges i veu per fer un retrat surrealista, però també commovedor, de la condició humana (l'últim episodi de la primera temporada albirava la soledat que moltes persones van viure durant l'etapa més dura de la pandèmia). La segona temporada arrenca amb Wilson, que mai apareix en pantalla, preguntant-se sobre com convertir-se en propietari d’un immoble, una excusa que serveix per mostrar els alts preus del mercat novaiorquès, les estratègies de venda dels agents immobiliaris, l’estat precari de molts edificis de la ciutat i les complicades relacions entre llogaters i arrendadors. És un episodi en què tothom que visqui a ciutat es pot sentir reflectit i que deixa clar que Wilson no ha perdut el seu do per retratar l’estranyesa inherent a Nova York i a l'ésser humà.

Pèrdua de l'anonimat

Tot i que el resultat final de cada episodi pot semblar fruit de la improvisació, Wilson confessava en una entrevista amb Vanity Fair que ell i l’equip de guionistes miren molt els detalls. “Intentem pensar en tots els angles, metafòricament parlant, que pot tenir un tema o una pregunta”, remarca Wilson, que abans d’entrar en el món dels documentals havia treballat com a investigador privat. El cineasta, que va néixer al districte de Queens de Nova York, on encara viu, assenyala que una de les seves influències és el documentalista Frederick Wiseman –especialitzat en fer retrats de grans institucions com ara Ex libris: la Biblioteca Pública de Nova York (Filmin), documental de tres hores sobre la Biblioteca Pública de Nova York–, de qui admira la manera de mostrar el ritme diari dels llocs que tria per retratar.

Després de la primera temporada, considerada pel New York Times com la millor comèdia de mitja hora, Wilson ha rodat una segona en què ja ha perdut l’anonimat. “Ara la gent em reconeix, un fet que no vaig anticipar perquè vaig intentar dissenyar un programa en què no hi hagués un presentador o conductor per no haver d’enfrontar-me amb el fet de ser reconegut”, confessa el documentalista, que assegura que ara ja no li importa que la gent sàpiga qui és. “Hi havia molta gent aquesta temporada que coneixien la sèrie, i crec que se sentien més còmodes perquè entenien el to i quin era l’objectiu final”, detalla. Wilson torna a recórrer càmera en mà els carrers de Nova York, que tot just es recupera del trauma de la pandèmia.