El 'totum revolutum' del feixisme espanyol
Dilluns, des de les sis del matí, la majoria de cadenes es van llevar connectant amb la vall de Cuelgamuros. Informaven en directe sobre l’exhumació de José Antonio Primo de Rivera. Encara era fosc quan la redactora de La 1 oferia la primera crònica des de la porta del monument funerari. Tot i tractar-se d’una exhumació com la del dictador Franco del 2019, aquesta vegada l’espectacle televisiu era molt diferent. Quatre anys després d’aquella retransmissió esperpèntica en què ens van fer partícips a tots els espectadors dels honors pòstums al dictador, aquesta vegada les càmeres no tenien accés al recinte. Tampoc vam ser testimonis de cap acte sagrat ni protocol·lari. Ni vam veure un helicòpter enlairant-se amb èpica al costat de la gegantina creu que presideix la serra de Guadarrama. La diferència era tan abismal que era inevitable que els periodistes fessin la comparativa.
Amb l’exhumació de Primo de Rivera, les múltiples i reiterades connexions en directe ens ensenyaven només la porta de la vall de Cuelgamuros i la porta del cementiri de San Isidro. Unes redactores esperaven que sortís la comitiva i les altres estaven a l’aguait de rebre-la. Però l’absència d’imatges del procés d’exhumació i de la missa va provocar un fet inaudit: ens posaven les imatges d’arxiu de l’exhumació de Franco, provocant una mena de totum revolutum de figures del feixisme espanyol que induïa a una certa confusió. Era una manera de compensar la manca d’imatges, sobretot enmig d’aquell excés de connexions innecessàries. Tots els programes mantenien un requadre en pantalla per seguir en directe la porta del monument de Cuelgamuros. Els redactors coincidien a recordar-nos el pes de la llosa que tapava la tomba de la basílica. Tres mil cinc-cents quilos de marbre que semblaven simbolitzar el pes de la història.
Les tertúlies en què es discutia l’exhumació servien per detectar els més indulgents amb la dictadura. Miguel Ángel Aguilar deia a Espejo público: “Esto de sacar a Franco se ha hecho una sola vez. Y se tendría que sacar cada año. Hay mucha gente joven que no lo vio. Habría que repetirlo”.
A Al rojo vivo, Antonio García Ferreras va optar per recuperar imatges d’un dels antics funerals de Primo de Rivera en què es veia el furor dels falangistes d’aleshores, amb el braç alçat, acomiadant el líder. Minuts més tard, tot adquiria un sentit. Ens oferien en directe els dos centenars de feixistes que ara esperaven el fèretre a les portes del cementiri de San Isidro. Els aldarulls i picabaralles van justificar aquella atenció mediàtica desmesurada. Actuals falangistes amb el braç alçat increpaven els periodistes. Per variar, García Ferreras ho descrivia amb la seva habitual equidistància ridícula: “Esto es un clásico de la extrema derecha y de la extrema izquierda”.
L’abús de connexions, a totes les cadenes i amb tanta insistència, acabava tenint conseqüències televisives: servien de reclam a feixistes amb ganes d’estirar la màniga un dilluns al matí i donaven als mitjans una de les imatges del dia.
