Santi Millán: “Trobo lícit que la gent s’enfoti del meu vídeo sexual filtrat. Jo també ho hauria fet”

BarcelonaSanti Millán em rep al seu taller i genera una calidesa immediata. Se’l veu feliç, aquí, manipulant peces rescatades dels Encants Vells per donar-los un nou significat, i una nova vida. Volia ser metge, però va acabar fent d’actor i presentador, sovint amb un aire de bandarra de bon cor, punyeter però amable. Ha fet mil coses, per allò de no deixar que el soroll de la consciència el rosegui en excés. En parlem en aquesta conversa tranquil·la.

Telecinco ha aguantat un mes Caiga quien caiga abans de cancel·lar-lo. Feia audiències sobre la mitjana del canal, però no ha estat suficient. T’hauria agradat que l’aguantessin una mica més?

— Totes les televisions, no només Telecinco, es mouen per audiència, fins i tot les públiques. Al final, si tu muntes una botiga de sabates i has comprat uns mocassins italians boníssims però no els vens, per molt que t'agradin, li diràs al distribuïdor que no te’n porti més. Vull deixar dit que nosaltres estàvem contents: del programa i de l’equipàs, que ho han donat tot.

Què vas pensar quan et van encarregar presentar un format mític com Caiga quien caiga?

— Feia respecte. El format va funcionar molt bé i va ser històric. Esclar, reprendre això després de 20 anys és difícil, perquè la situació ja no és la mateixa i la gent ja ha vist moltes coses. Jo vaig conèixer el programa quan era a La Cubana i recordo que la capçalera era espectacular, com una pel·lícula d’un minut. Flipava i pensava: hòstia, aquesta tele és la que m'agradaria fer.

Veure’t allà recordava una mica quan eres a La cosa nostra, fent de reporter intrèpid amb l’Andreu Buenafuente, i colant-te a la cerimònia dels Oscars amb un carnet del Caprabo. Què recordes d’aquells inicis teus televisius?

— Jo no vaig fer carrera universitària, no vaig fer Erasmus ni res de tot això: als 18 anys ja vaig entrar a treballar en una companyia de teatre, i això em va fer tenir experiències molt guapes, però no vaig tenir formació en televisió. Aleshores, quan vam començar amb el programa tot plegat era realment molt lúdic. Érem una colla d’amics. Pencàvem com cabrons, però ens ho passàvem molt bé.

Sovint has assumit el personatge del canallita, el tronera simpàtic que se’n surt perquè té gràcia i molta barra. No sé si hi ha un cert complex de Peter Pan...

— Realment no tinc consciència de tenir 56 anys. No em reconec com un-tio-de-56 anys. Però crec que això és generalitzat: a mesura que ens fem grans ens aparquem en una edat. La meva jo crec que són els 35 o 37, i allà m’he quedat. Esclar, en realitat tu continues creixent i la visió que tenen els altres ja no és la mateixa. A vegades, quan algú em va coneixent, em diu “Tio, no pensava que fossis així, un avorrit de merda! Volia anar amb tu de festa però no et trucaré”. Doncs no: soc una persona bastant normal, molt racional i que m'agrada treballar. No m'ha agradat mai sortir de nit.

L'últim cop que has arribat a casa a les 7 del matí?

— Mai, mai! Mai he arribat a casa a les set del matí, si no és perquè estava pencant. Quan sortia, que algun cop ho he fet, em feia mal rotllo que se’m fes de nit: soc una mica com la Ventafocs. Ni tampoc bec alcohol, des dels vint anys o així. Hi va haver un moment que em vaig dir: “Però si no m’agrada i no se’m posa bé”.

Com va entrar el teatre a la teva vida?

— A mi el que m’agradava era la medicina, perquè m’agrada molt fer que la gent se senti millor. Però em vaig apuntar al teatre, quan tenia deu anys o així, i va resultar que em resultava molt fàcil, i com que la gent s’ho passava bé m’era molt satisfactori. Deien que ho feia bé i tota la pesca, així que quan vaig arribar al BUP vam muntar com un grupet i en el moment d’acabar els estudis vaig decidir que volia dedicar-me a això.

Els pares ho van acceptar bé?

— No hi va haver problema. El pare era mecànic, però tenia una certa vocació i sempre li ha agradat la comèdia, així que em va donar suport des del minut u. Jo crec que també veia que la via dels estudis... no era la meva! Aleshores vaig començar a pencar en un escorxador de nit, perquè així podia tenir les tardes lliures. Treballava de les tres de la matinada fins a les dues del migdia, i això em permetia anar a fer classes de teatre a la tarda-nit.

I d’aquí, a La Cubana.

— Va venir el Jordi Milán al Col·legi del Teatre, on jo estudiava, buscant algú perquè estava muntant un espectacle i un dels actors havia pillat la sida. Era Cómeme el coco, negro.

I t’hi vas quedar una dècada. Què hi vas aprendre?

— La Cubana sempre ha funcionat amb esperit de companyia amateur. Ens ho fèiem tot: des del guió fins al vestuari. Carregàvem, descarregàvem, conduíem les furgonetes, controlàvem el material... Fins i tot podia ser que un actor, mentre no actués, fes de tècnic de so, o de llums. Va ser molt intens.

I com es creua la televisió en el teu camí?

— Amb La Cubana també fèiem televisió: les Teresines, l’especial de Cap d’Any i un programa amb la Mercedes Milà molt trencador perquè apareixíem com si fóssim gent del carrer, sense revelar que érem actors fent un debat fake. Quan, després de la publicitat, van explicar que era de mentida, es va muntar un pollastre molt important i va ser un punt d’inflexió per a la companyia.

Quan vas decidir que era l’hora de plegar?

— Va ser per desgast. Era molt exigent, perquè no estàvem mai a casa, i com a plantejament vital era complicat. Jo volia portar un altre tipus de vida. També tenia ganes de fer ficció i vam marxar el Corbacho i jo el mateix dia. Va ser un cop, per a la companyia.

Va ser fàcil trobar feina?

— Doncs vam preparar uns currículums i vam anar a Madrid a donar-los, però a mi em va trucar de seguida l'Andreu Buenafuente, perquè estava preparant La cosa nostra per a TV3.

Què aportaves als teus personatges?

— El meu punt fort sempre ha sigut la rèplica, la improvisació: a La Cubana era una eina molt valuosa, ja que portàvem els personatges fins a l'últim extrem i ens ficàvem en situacions imprevistes. Però, esclar, com ho entrenes, això? Got talent, per exemple, és un format que és perfecte, per a les meves condicions. Com que soc molt empàtic, per allò que dèiem abans, realment m'agrada fer que la gent s'hi trobi a gust i que estigui bé. No és una cosa que hagi de forçar. En un altre format segurament no brillaria tant, perquè no soc un presentador a l’ús.

Ara que parles de Got talent, ¿amb quins talents podries concursar-hi, si no en fossis el presentador?

— Hòstia...

No et consideres una persona talentosa?

— Em considero una persona creativa. Jo tinc una ment divergent i veig les coses diferent dels altres, processo de forma diferent. Per a algunes coses és de puta mare, però per a d’altres no tant.

Quan te'n vas adonar, d’això?

— Doncs tampoc fa tant! Me n'adono precisament quan deixo El Terrat, perquè fins aleshores tant a La Cubana com a El Terrat la meva forma de vida s'havia adequat molt bé a les meves condicions. Però quan intento portar una vida ja més estructurada, i tinc fills... m'adono que això ja no ho manego tan bé. Últimament veig molts casos de gent de la meva generació que descobreixen que tenen TDAH. Jo ho vaig descobrir amb els meus fills. Ara tenen 19 i 16 anys, i quan eren petits tenien problemes de conducta i d’atenció, al col·legi. I, parlant amb la psicòloga, quan explicava que si això i si allò... jo li vaig dir: espera un moment, això és el que m’ha passat a mi tota la vida! Això és patologia? Jo pensava que simplement era despistat i que hi havia moltes coses que no acabava d'entendre.

Com ara?

— Em preguntava, per exemple, per què m'aixeco sempre esgotat, per què em costa molt dormir, per què el cap se me'n va o per què em diuen una cosa i cinc minuts després ja no me'n recordo. Em vaig adonar que la meva percepció de les coses és diferent i que les processo d'una forma diferent. Que per a algunes coses és fantàstic, com per exemple per a això que faig artístic, però que per al dia a dia no és tan bo.

Ha de ser tot un què, adonar-se d’això ja plenament adult.

— Però és veritat que, si miro enrere, tot quadra. Jo he viscut tota la vida en aquest barri, al Poblenou. I ara mola, però això abans era un lloc de molta delinqüència juvenil i jo mai hi havia encaixat del tot: ni amb la gent del barri, ni al col·legi. Esclar, a mi m’agradava el teatre, per tant m’havia de sentir tothora que si maricón, que si estás tonto... Fins que trobes el teu grup i dius, mira, aquí ja no soc diferent.

Home, un talent evident el demostra el lloc on som. M’has citat en un taller on fas les teves creacions artístiques.

— Sempre m'havia agradat fer manualitats, sigui muntar mobles d'Ikea o uns Legos comprats per als meus fills però que acabava muntant- jo mentre ells eren a la Play. Durant la pandèmia tenia quatre eines i quatre merdes a casa i m’entretenia fent peces. I res, vaig començar sense cap mena d'objectiu, només per plaer. Sempre m'he considerat artista i un tio creatiu, per bé i per mal. De fet, ser creatiu no vol dir que sigui bo, eh? Però fent coses amb les mans aconsegueixo desconnectar i potser estic tres hores aquí, polint i polint com un idiota. I, hòstia, és molt terapèutic. És com una forma de meditació.

Potser és només una afició, però prou important per acabar tenint un local.

— Oh, és que la dona em va fotre fora de casa, perquè fotia un merder de soroll, sempre polint fusta i amb les eines. [Riu.] Vaig anar a un coworking, però era molt petit, així que des de fa dos anys tinc aquest taller, per anar-lo omplint de les meves merdes.

Hi ha moltes figuretes religioses atrotinades.

— El meu concepte es diu second match. Agafo d’aquí, del mercat dels Encants, peces que algú ha abandonat i que sovint estan trencades i dissociades, i els hi dono una segona vida, manipulant-les o remuntant-les amb altres peces perquè tinguin un nou significat i puguin trobar una altra família que les aculli i les disfruti.

Veig que hi ha molt marxandatge de Coca-Cola, també.

— En soc una mica addicte i, esclar, jo tampoc no soc un intel·lectual, ni els meus referents culturals són elevats. La meva cultura és popular i el motor de tot plegat és, senzillament, que necessito fer coses.

I si pares què passa?

— Doncs que començo a donar voltes al cap. Tinc aquesta sensació de no poder estar no fent res. Aquest càrrec de consciència...

Però has fet un munt de coses: obres de teatre, programes de televisió, sèries...

— Quan vaig fer els 50 sí que m’ho vaig dir: ara ja em puc permetre el luxe de no fotre res i tampoc passa res, no? Però encara que t'ho diguis, l’inconscient t’acaba portant aquest neguit.

Has tingut mai una mala ratxa laboral?

— Realment no. Sí que hi ha coses que han funcionat i coses que no, però he tingut la sort de tenir feina d'una forma continuada. Mai m’he trobat que estava dos anys sense pencar i se m’estaven acabant els estalvis, sense perspectiva que sortís res.

La feina al teu sector és volàtil. Quant de temps podries aguantar sense feina?

Doncs no gaire, eh? Vulguis o no, vas augmentant les despeses: dos fills, la pasta, la segona residència... Ara mateix, tampoc podria estar sense treballar gaire temps. Però sí que he sigut una persona bastant racional i conscient que aquesta feina va a ratxes i que, per tant, cal estar preparat.

Fa temps que treballes sobretot a Madrid. És més fàcil fer-ho allà que aquí?

— En el món televisiu hi ha molta més oferta allà. A mi m'encantaria poder treballar més aquí. Sempre em passa que quan soc aquí estic en mode ociós, però els nens van a escola, la meva dona treballa... En canvi, quan soc a Madrid, estic treballant i sol, sense el meu entorn familiar, així que és una merda.

No t'han temptat des de TV3, últimament?

— Amb TV3 sempre he tingut molt bona relació. No fa gaire vam fer Benvinguts a la família i va ser un èxit.

Com a actor has fet sobretot comèdia. Et planteges bascular cap al drama?

— Mai he tingut aquest punt de dir “vull que em prenguin seriosament” o de fer un drama perquè se’m consideri així o aixà. Amb la comèdia m’hi sento a gust i l’humor no és una cosa que faci servir només per treballar: m’és natural i ho trobo una gran eina per relativitzar i enfotre's de les coses, començant per un mateix.

Tu que estàs a Telecinco... ets de La revuelta o d’El hormiguero?

— A mi m'agraden tots dos.

Equidistant!

— No, no! Entenc que això va passar amb el Procés, però és que les hores no són blanc i negre. Jo sempre he sigut un paio gris. He tingut la sort de treballar amb el Pablo Motos de col·laborador i amb el David Broncano quan jo feia un late show i ell feia una secció. Broncano és un tio superdotat, amb un coeficient intel·lectual fora del normal. I ha sabut portar el llenguatge de l’streaming a la televisió, que és una barreja realment molt complicada que te la comprin. I, gràcies als anys de Movistar, ha tingut la tranquil·litat de poder experimentar i anar agafant rodatge, abans de saltar a la plaça de toros de les generalistes. En el cas de Pablo Motos és un paio obsessiu que viu per a la feina i que té un gran equip, jo no he vist gent que treballés més a la vida. Quins pencaires.

Una altra dimensió teva és la de l’esport. Has pedalat molt.

— Doncs hi vaig arribar de manera casual. Van cancel·lar el programa de Cuatro que feia i, per a mi, va ser una hòstia molt gran . En aquell moment dubtava entre la ficció i l’entreteniment. Em vaig acabar decantant per això i, pum, em cancel·len. Pensava: potser ja no em truquen més per fer ficció i creuen que per a l’entreteniment no funciono. Per sort, començava l’estiu i vaig pensar "bé, relaxem-nos i després, a la tardor, ja veurem què passa". I va ser quan vam llogar les bicicletes, i tot va créixer, perquè, encara no sé com, un dia em vaig veure al desert d'Atacama, a Xile, fotent pedals.

I vas persistir.

— Vam estar deu anys recorrent el món, i va ser molt guai.

Quina és la travessa que consideres més exigent que has fet?

— Hòstia, de les que vam patir més va ser a Nova Zelanda. Era una cursa que durava sis dies en una setmana, amb etapes de 100 quilòmetres i escaig. Però el problema és que hi havia unes pujades... I amb herba, que és com si fos velcro, per a la bici. Mentalment va ser molt dur.

Ets una persona amb projecció pública, però fa pocs anys vas tenir una bona dosi d’exposició involuntària: et van robar un vídeo sexual del mòbil amb una persona que no era la teva dona i el van publicar. Has pogut actuar contra els hackers?

— Ho vam intentar, vam posar la denúncia... però el problema és que des que Musk va comprar Twitter i la va convertir en X, no fan cas ni del requeriment judicial ni de res. És impossible, i esclar, fotre't amb litigis amb Musk ara mateix potser no és el més interessant.

També volia saber com impacta un cas així. La sensació és que un no voldria sortir de casa en tres anys. Però aparentment t’ho has pres amb prou calma.

— A les coses els has de donar la importància que tenen realment, no la que la gent li dona. I tampoc n'hi ha per a tant! Hauria sigut pitjor si hagués sortit un vídeo en què li fotés un cop de peu a un gos, o fent alguna cosa realment il·legal, no ho sé. Però això meu, vulguis o no, ho fa tothom que pot, sigui amb més o menys gràcia. El que em fotia més era la gent que feia judicis de valor perquè dius, hòstia, és que no em coneixes. No saps quines són les circumstàncies, no saps res, estàs jutjant a partir d'una cosa que has vist i que, a més, no hauries d'haver vist, i ja està. Però jo ho trobo lícit, que la gent se'n foti. De fet, jo segurament també ho hauria fet! A més, els meus fills van actuar de forma supermadura quan van filtrar el vídeo. I també la meva dona.

Ella va fer un pas endavant per dir que teníeu una relació basada en la llibertat.

— Exacte. Per això a mi el que més em fotia era la gent que feia judicis de valor. Si no em coneixes, si no saps quines circumstàncies hi ha... què jutges? Si tu creus això, fes-ho a la teva manera, però jo tinc altres perspectives. Això sí, trobo normal que la gent s’enfotés del meu vídeo, ho trobo normal i lícit. Jo també ho faria! Però no té més importància.

T'agradaria retirar-te?

— No.

T’imaginava aquí, feinejant al taller, ben feliç.

— Ah, això sí que m'agradaria. La veritat és que el que porto pitjor és l'exposició pública. Mai he tingut ni necessitat ni intenció de ser ni conegut ni ser famós. Al contrari, no m'hi sento gaire còmode.

I quan t'aborden pel carrer, doncs?

— Bé, bé! La gent, a més, ho fa amb estima. Sempre trobes alguns gilipolles, però la gent és molt amable i carinyosa, molt afectiva. Però l’exposició pública... Quan estava a La Cubana era molt guai, perquè allà no érem rellevants. Esclar, anàvem tan disfressats que no ens reconeixia ni Déu! I això era perfecte, era fantàstic. Fins que després va canviar.

També deu tenir algun benefici.

— Home, sempre tens taula als restaurants. Això és veritat. Ser conegut causa molèsties, però també dona privilegis. Per exemple, quan la gent et percep com un personatge simpàtic, algú que es troba amb tu automàticament té la sensació de coneixe't i et dona un tracte familiar. Si tinc un problema amb el cotxe segur que algú para i em convida a sopar. Esclar, si ets una persona desconeguda, l’altre pensa "a veure qui és aquest paio!" i, per si de cas, no se’n refia i passa de llarg.