Asha Miró: “¿Vam adoptar perquè volíem o perquè era una moda?”

Aquest 2024 farà 50 anys que Asha Miró (Saha, Índia, 1967) va arribar a Catalunya. També en farà 25 que la vam descobrir a la televisió, on va presentar programes al 33, a TVE o a la Xarxa. Va escriure la història de la seva adopció en un llibre –La filla del Ganges– que va ser el més venut de l’any 2003. Es van fer documentals, pel·lícules i més llibres d’Asha Miró, fins que va desaparèixer del radar mediàtic. Veient Adoptats, un dels últims documentals del Sense ficció a TV3, vaig pensar què se n’havia fet. El més important: ha sigut mare.

Potser fa vint anys de l’última vegada que ens vam veure. Si et demano que em facis un resum de què t’ha passat durant aquest temps, què em diries?

— El primer que et diria és que el 2007 va arribar la Komal a la meva vida. La meva filla, que vaig adoptar a l’Índia. Jo soc la seva tieta àvia, ella és la filla de la filla de la meva germana. Va venir molt malaltona, va arribar amb sis anys a punt de fer-ne set, com jo. Va començar a anar a l’escola i als dos mesos ja parlava català. Es va repetir tot, sembla increïble. Els meus pares anaven veient com jo estava vivint la mateixa història que ells havien viscut. I ha sigut fantàstic. Vaig anar sola a buscar-la i després va arribar el Pere [la parella de l’Asha] a la meva vida. Vaig deixar de fer moltes coses que tenia, com la televisió, per dedicar-me a ella. 

Hi ha una diferència: que la Komal la vas anar a buscar a l’Índia i tu, amb sis anys, vas venir sola en un avió, amb una foto dels teus pares adoptius.

— Sí, vaig venir sola. A vegades em pregunto com pot ser que jo amb cinc anys digués que volia uns pares. Ho estava passant molt malament, i el fet de no tenir algú que t’estima, algú que està al teu costat, crea aquesta necessitat. Vivia en un orfenat amb moltes nenes, jo era la més petita, fins que les casaven amb dotze o tretze anys. Per totes aquestes nenes només teníem una bicicleta. Recordo un dissabte que es va obrir la porta, van entrar un senyor i una senyora i vaig veure com abraçaven una nena, una cosa fantàstica. Els regals que portaven no m’importaven, però aquella abraçada a mi no me l’havien fet mai. "Jo vull això", vaig dir.

Quins últims records t’han quedat gravats d’aquell viatge en avió?

— Era molt petita. Vaig agafar la mà de l’hostessa i cap endavant. El que recordo és l’arribada a Barcelona, que tenia el meu pare, la meva mare i la meva germana esperant-me a peu de l’avió, a la pista. 

Fa 50 anys que vas arribar a Barcelona i 25 que et vam veure a la televisió. Les xifres rodones serveixen per fer balanç. Com t’ha anat?

— Molt bé, no em puc queixar. Sempre dic que t’has de deixar sorprendre per la vida. No pots dir: “Soc mestra i aquí em quedo”. El 1999 es feia el primer congrés internacional sobre l’adopció a Barcelona, El Periódico em va demanar un article i el Ramon Pellicer em va convidar a l’Entre línies de TV3. Hi vaig anar amb el meu pare, jo estava morta de por. De cop i volta, se’m va obrir una finestra meravellosa quan al cap de quinze dies em proposen presentar un programa a la tele. Vaig descobrir el món de la comunicació.

En aquell moment semblava com si a Catalunya només hi hagués una persona adoptada, que eres tu. Per què creus que vas tenir aquesta dimensió mediàtica?

— Ho semblava, però n’hi havia moltes. Però l’adopció, fins aquell moment, era un tabú, un secret, i allà va començar a ser una cosa entesa, valorada i estimada. I després també és que no hi havia gent de color a la televisió que parlés català.

Quan ha estat l’última vegada que t’han dit: “Que bé que parles el català”?

— Uf, no fa gaire, molt sovint. Encara ara passa. Primer, quan veuen el color de la meva pell, se m’adrecen en castellà. Jo els dic que em parlin en català, perquè se’ls nota l’accent. I al cap d’una estona et diuen: “Quin català més perfecte!” Clar, és que porto tota la vida aquí. És la meva llengua, la que parlo sempre. A Madrid, quan hi anava a fer conferències, no entenien que els digués que estava pensant en català i traduint simultàniament al castellà.

Tu has viscut tota la transformació d’aquest país. Arribes a Catalunya als últims anys del franquisme.

— Barcelona ha canviat totalment, l’obertura al mar, els Jocs Olímpics... i la diversitat. A classe jo era l’única nena índia, no hi havia ningú més adoptat.

I tampoc no hi havia cap altre nen negre o àrab?

— No. Tu saps el que és anar pel carrer i que tothom et pregunti: “I tu, d’on ets?” Des de petita he hagut d’explicar d’on soc i això m’ha ajudat a afermar la meva història. Per això estic molt contenta ara: hi ha d’haver aquesta diversitat, el món ha d’anar cap aquí.

Tu tens aquesta visió sempre optimista de la vida, però a les últimes eleccions els resultats dels partits xenòfobs, que estan en contra de tota aquesta diversitat, han crescut. Tu creus que Catalunya és un país racista?

— Hi ha situacions racistes, però no és un país racista. Gens. Fa uns anys, quan veia partits ultres a altres països d’Europa, pensava que no arribarien aquí. Doncs han arribat. No pot ser que hi hagi aquests partits al nostre Parlament. Estan distorsionant una cosa que ens ha costat molts anys d’aconseguir. 

Tu t’has trobat en situacions racistes?

— Mai. 

Ni quan eres l’única de la classe?

— Em feien bromes pel meu color de pell, em deien que havia caigut en un pou de m... Però és una frase que va sortir una vegada i mai més. El que jo m’he trobat és que quan veuen que parles català, que t’has criat aquí, que ets una més, t’accepten.

Potser el que hi ha és classisme, més que racisme.

— Sí, també. Però hi ha brots de racisme, ara. Conec nenes adoptades d’Etiòpia o d’altres països africans que es troben en situacions racistes. Jo pateixo, penso que quin món estem deixant als nostres fills, si no tenim respecte per un to de pell, una ètnia, una cultura.

Dels pares biològics, què és l’últim que n’has pogut saber?

— Quan arribes a l’Índia, et miren diferent. Jo em pensava que allà seria una més; doncs no. El mateix que em passava aquí em passava allà. Tothom em preguntava d’on era. I al final em deien: “Ets una persona privilegiada, molt afortunada”. Doncs el 2004, quan em vaig trobar la meva germana biològica a l’Índia, em va explicar una cosa meravellosa. Tu saps què és, Albert, trobar-te amb la teva germana i que tingui el mateix nom que tu? Asha. I dius: “Però com? L’Asha soc jo, no ets tu”. A mi, quan vaig néixer, em van posar el nom d'Usha, que vol dir “deessa del matí”, i a ella, Asha. Llavors, quan el meu pare em va donar a les monges, ens va intercanviar el nom, perquè Asha vol dir “futur, esperança” i, d’aquesta manera, que pogués tenir un futur millor. I ens vam retrobar trenta anys després, totes dues amb el mateix nom. Per això vaig fer un segon llibre, Les dues cares de la lluna; ella la lluna d’Orient, jo la d’Occident, les dues Asha a qui ens ha tocat viure mons diferents. Però podria haver sigut al revés.

Qui eren els teus pares biològics?

— Tenim el cognom Ghoderao, que vol dir "cuidador de cavalls", i el meu pare cuidava cavalls; com aquí, que hi ha els ferrers. Ell s’havia casat per segona vegada amb la meva mare biològica. Al part es va morir la mare i ell es va quedar amb tot de canalla petita i va veure que no se’n sortiria. Va parlar amb les monges per donar-me en adopció. El pare es va morir al cap d’un any que jo arribés a Barcelona.

Et deien a l’Índia que eres una privilegiada. Tu te’n consideres?

— I tant, ho continuo pensant. La vida que m’hagués tocat a l’Índia hagués sigut molt dura. La meva germana em va explicar que a ella la van casar als dotze, va tenir fills... Ara, a poc a poc, l’Índia està canviant, però ha costat molts anys.

T’ha quedat alguna ferida d’haver estat una nena abandonada?

— Se’m va curar la ferida quan vaig anar a l’Índia. Arribes a Bombai, veus aquella ciutat immensa, amb tanta gent vivint al carrer, la felicitat, la tristesa, tots els contrastos en un moment, i et poses a la pell del teu pare i entens que em donés l’opció de tenir un altre futur. 

Vaig pensar en tu veient Adoptats, un dels últims documentals del 3Cat. Quines sensacions et va deixar?

— Que havien canviat molt les coses. Plantejaven coses de nens que han estat com robats, que han pagat diners perquè siguin adoptats. En el meu cas no ha sigut així, ni en molts casos que jo conec. L’ambaixador em deia que l’Índia ara ja no vol donar nens per adoptar, perquè té un nivell econòmic més alt i no volen que els nens del seu país marxin a fora. També sortia el problema del racisme. Em va deixar una mica de dolor. Cada nen i cada història és diferent. A casa meva tot ha sigut molt natural, molt sincer, no hi ha hagut mai cap secret. 

És que quan tu arribes aquí, l’adopció era un tabú...

— En aquella època, quan deies "adopció", la gent et deia: “Ai, pobreta...”

Després ve l’explosió de les adopcions internacionals...

— Que segurament ens vam passar una mica de frenada. N’hi va haver tantes, Albert, tantes, que pot ser que alguna se t’escapi, que no acabis de perfilar bé els pares. ¿Vam ser conscients de si vam adoptar perquè era el que volíem o perquè era una moda?

I en aquesta fase que som ara, sembla que estigui mal vist adoptar, com si li estiguessis prenent el nen a algú o fins i tot comprant-lo, una mica com un ventre de lloguer.

— Sí, aquesta sensació sortia al documental. Jo ja et dic que em vaig quedar bastant trasbalsada, no vaig poder acabar de veure’l. 

Els últims anys no t’he vist als mitjans de comunicació. ¿És perquè tu no has volgut o perquè no han volgut els mitjans?

— He anat fent cosetes, vaig fer el Continuarà, el Filmets a la Xarxa, programes d’aquests petitons, he presentat idees, però no han sortit. Aquestes coses són així. Vaig treballar al Fòrum de les Cultures, vaig empalmar amb feina de comunicació a l’Ajuntament de Barcelona i quan hi va haver el canvi de govern amb Ada Colau vaig haver de tornar a fer de mestra, la meva antiga feina. I ara estic al departament d’Educació, al servei d’Educació Inclusiva, coordinant les aules hospitalàries dels hospitals de dia i de salut mental de tot Catalunya. La docència ja saps que és una vocació, però els docents que estan en aquestes aules encara més, perquè tracten amb nens que els necessiten al costat, perquè durant aquest parèntesi per malaltia no perdin el ritme ni el contacte amb l’escola.

Tu vas ser una de les primeres catalanes d’una altra ètnia que presentaven un programa a Televisió de Catalunya. Això no s’ha multiplicat gaire en aquests últims 25 anys...

— Hi havia una noia xinesa, també al canal 33. Però no s’ha multiplicat ni a la tele ni tampoc fent de mestres. No hi ha gent de color. Ara sembla que en comencen unes quantes. Potser en la salut n’hi ha més. No estem representats en els diferents oficis i professions.

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Sí, a més amb el Manolo García ens estimem molt. L’he entrevistat unes quantes vegades. Però ara ni em facis cantar ni em sortirà cap títol.

Les últimes paraules són teves.

— Dir a la gent que quan es llevi recordi que té un dia meravellós al davant. Donar gràcies de viure i ser feliç. Namasté, hauríem de dir.