Premsa
Mèdia16/07/2023

Vint-i-cinc anys de ‘Zero’, la revista que va il·luminar la comunitat gai a Espanya

Un documental de Movistar+ repassa la història d'aquesta publicació emblemàtica

BarcelonaEs compleix un quart de segle d’un fenomen editorial que va canviar, i per a bé, l’ambient social per al col·lectiu homosexual. Els 120 números mensuals que va aguantar la revista Zero al mercat van servir per fer un pas de gegant en la visibilitat de la comunitat gai. Va ser a través de les seves portades que moltes personalitats van sortir de l’armari i es van reconèixer públicament com a homosexuals, per contribuir a la seva normalització. Movistar li ha dedicat una minisèrie documental de dos episodis. Amb el títol Zero, la revista que sacó del armario a un país, examina la trajectòria d’aquesta publicació, que va acabar tancant ofegada en deutes.

El naixement de la revista va estar impulsat per les ganes de trobar feina d’un grup d’estudiants de periodisme de Madrid, en un moment de poques sortides laborals. Amb més intuïció que professionalitat, van saber oferir un producte que trencava esquemes. Fins aleshores, les revistes homosexuals eren en essència eròtiques, o directament pornogràfiques. Zero aspirava a no quedar relegada a les lleixes més discretes dels quioscos. Volia competir amb la resta de revistes generalistes i convencionals. Després d’una primera etapa breu com a gratuït i de difusió limitada, es va fer el pas a la distribució estatal i de pagament, amb un format de paper cuixé i un desplegament fotogràfic ben treballat.

Cargando
No hay anuncios

Zero va ser, per exemple, la que va fer la primera entrevista al coreògraf i ballarí Nacho Duato en què parlava obertament de la seva homosexualitat. No era estrictament un secret, però la novetat era que es tragués aquest fet de la zona del rumor i el safareig per normalitzar-lo: no hi havia res per avergonyir-se'n. Miguel Bosé, Boris Izaguirre, Anabel Alonso, Eduardo Casanova, Alaska o Gaspar Llamazares van ser altres icones que o bé van anunciar la seva pertinència a la comunitat LGTBIQ+ o bé van destacar per la defensa dels seus drets civils.

Un cas excepcional va ser el de Jesús Vázquez. Qui havia estat presentador d’èxit vivia un temps d’ostracisme professional per culpa de la seva imputació en l’anomenat cas Arny, sobre una trama de corrupció de menors, tot i ser víctima d’un muntatge. Un cop va demostrar-se la seva innocència, la revista li va oferir aparèixer en portada encarnant a Jesús, fent un joc amb el seu nom de pila i, alhora, amb la figura d’algú ressuscitat. Va ser un èxit instantani i, segons explica el televisiu, una palanca perquè pogués recuperar la seva carrera de presentador.

Cargando
No hay anuncios

Més enllà de les celebritats, la revista també va airejar l’armari en institucions especialment recloses. Així, va posar en portada Landher Iturbe, un adolescent, per parlar de la dificultat de declarar-se gai en l’àmbit familiar. Encara més sonat va ser el cas del guàrdia civil Joan Miquel Perpinyà. O el del capellà Pepe Mantero, mort el 2018, que va patir excomunió per cometre la gosaria d’aparèixer en primera pàgina a Zero. També va obrir camí el tinent coronel José María Silva, en el que va ser una bomba caiguda enmig de la cultura castrense de l’exèrcit.

Miguel Ángel López, director i fundador de la revista, parla amb l’ARA sobre quina va ser la clau de l’èxit de Zero. “Si un mitjà humil com el nostre va funcionar és perquè el col·lectiu estava orfe d’eines de comunicació. Per modest que fos l’esforç econòmic, es va aconseguir ràpidament una certa representativitat i capacitat de marcar agenda en una societat on aquest debat era marginal”, explica. Admet, però, que tot i que sempre va haver-hi la voluntat de ser el màxim d'inclusius amb la diversitat, la G de LGTBIQ+ va tenir un pes dominant. “Va ser una revista molt masculina. Oberta, però amb una iconografia molt masculina”.

Cargando
No hay anuncios

Tot i la fama guanyada, els canvis provocats per internet van clavar un cop mortal a la revista. I, després de deu anys de feina intensa, la moral ja no era la mateixa a l’equip inicial. “A més, havien mort sis persones del nostre equip fundador”, recorda López. “Alguns grups editorials ens van voler comprar. Bé, quasi tots, de fet. Prisa, Planeta, RBA... Però jo mai no vaig accedir-hi. Encert o no? No ho sé pas, però hauríem perdut independència editorial o esdevingut un mer suport publicitari”.

A la pregunta de si aquells avenços en visibilització corren ara perill amb l’auge de Vox, el periodista manté una postura d'optimisme moderat. “En el curt i el mitjà termini, són avenços consolidats. Nosaltres vam posar un gra de sorra als lideratges de Jordi Petit, primer, i Pedro Zerolo, després, que són els que van dirigir els canvis en el discurs polític. Avui dia és una realitat integrada a Espanya i la resta de països avançats. Però podem anar enrere, amb els governs ultres d’arreu. No només la minoria LGTBIQ+, també la resta de minories”.

Cargando
No hay anuncios

El documental evidencia la coincidència de factors en aquella època històrica. ¿Seria possible reeditar una revista així, avui? López es mostra escèptic. “La concentració de mitjans deixa sense discursos alternatius. Aleshores, les nostres portades les amplificava fins i tot l’Abc, i televisions com Antena 3 o Telecinco, que ja no són avui les mateixes. De fet, ara ho tindríem molt més difícil per aconseguir aquell ressò”.