10 passos per ajudar els qui no parlen català a llançar-s'hi

BarcelonaConèixer el procés d’adopció de la llengua pot servir per acompanyar els ciutadans que volen sumar-se al català i, al principi, se senten insegurs, avergonyits o intrusos. Obrir-los la porta de la llengua pot ajudar a garantir-ne la vitalitat i, a la vegada, revertir els usos lingüístics que la malmeten. Dominar una llengua és un procés llarg i complex que necessita que hi hagi entorn propici, una necessitat indefugible i una recompensa per al parlant. Enumerem alguns passos per ajudar els no catalanoparlants que coneixen la llengua a fer el pas de parlar-la.

Opta per començar en català. Triar la llengua en funció de l’espai on et trobes o de l’aspecte de l’interlocutor és excloent i discriminatori, i dificulta la integració lingüística dels nouvinguts. A més, és un menyspreu cap a l’esforç que han fet els que sí que han après català.

Compartir el català és una manera de reconèixer que l'altre forma part de la teva comunitat i, per tant, és una actitud acollidora, no de mala educació. Cal tenir converses normalitzades amb gent que a priori no identificaríem com a catalanoparlants.

Si veus que algú se t’adreça en un català dificultós, mantén la llengua i ajuda’l en la mesura que sigui possible amb gestos i repeticions. És imprescindible donar espai d’aprenentatge durant un temps prolongat. El que costa als nous parlants és llançar-se a parlar català; per tant, quan ho han fet, no els tallis les ales.

Si l’interlocutor et contesta en castellà però pot seguir la conversa, continua en català, perquè pot tenir una bona competència passiva. Les converses bilingües no generen cap conflicte i no només això: si eliminem les barreres ideològiques, hi ha un 80% d’intercomprensió entre català i castellà.

Els rastres de les llengües familiars es noten en tots els parlants, però això no ha de ser motiu de conversa en situacions espontànies. Ningú necessita ser avaluat ni qüestionat pel seu origen familiar quan està aprenent una llengua. La catalanodiversitat és molt rica i s’ha de reconèixer la legitimitat de tots els diferents parlars i parlants. Si la relació s’allarga, ja entrarem en intimitats lingüístiques.

Sabem que ens fa una il·lusió fora mida sentir algú nou que parla català, i fer-l'hi saber pot ser un al·licient perquè el mantingui. Però també se li pot fer reiteratiu i tens un alt risc de vessar-la: és probable que sigui tan català com tu.

Quan participis d’un nou entorn d’amics o un nou equip esportiu, parlar català pot establir les dinàmiques lingüístiques en aquell àmbit. És la manera de generar espais d’ús no marcat, llocs en què els no catalanoparlants poden fer el canvi al català i practicar-lo amb comoditat. Abandonar el català llança el missatge que no és necessari i malmet l’esforç de l’interlocutor.

Per als nous parlants sol haver-hi un referent lingüístic que fa de palanca perquè qui vol parlar català s’hi llanci. Moltes vegades pot ser la parella, d’altres pot ser una parella lingüística, d’altres senzillament poden ser els amics o les persones de l’entorn que sempre li parlen català.

Tothom ha tingut males experiències lingüístiques i provoquen molt estrès. És important no sentir incomoditat en les situacions quotidianes, i per tant cal assertivitat però no agressivitat, ni tensió, perquè tenen un efecte desincentivador. El català es troba en un moment de confusió d’usos lingüístics, i no cal malinterpretar accions que poden ser fruit del desconeixement.

Parlar sobre les llengües que fem servir no ha de ser incòmode, això és un prejudici induït que sol inhibir el catalanoparlant. Per això és millor fer explícita la situació, si sentim incomoditat, abans de canviar de llengua partida: "M'entens, si et parlo català?" o "Et sembla bé si et parlo català?".