12 d’octubre, nacionalisme madrileny

La guerra bruta que el PP ha orquestrat entorn de les mesures sanitàries de Madrid ha dut el govern de Pedro Sánchez a decretar l’estat d’alarma a la capital d’Espanya, però també ha tingut altres conseqüències dignes de menció. Una és el fet que el discurs i l’imaginari quasi bèl·lics que sol fer servir el nacionalisme espanyol quan es tracta de Catalunya ara s’hagi traslladat a Madrid, convertit en el nou camp de batalla on es dirimeixen assumptes tan elevats com la llibertat i la unitat d’Espanya (“ na, grande y libre”). Tradicionalment, es tracta d’alliberar Catalunya d’una dictadura separatista de rivets bolivarians, en què les persones poden ser vexades i represaliades pel simple fet de parlar castellà. En la nova adaptació, es tracta d’alliberar Madrid d’una dictadura del PSOE de rivets bolivarians, en què les persones poden ser vexades i represaliades pel simple fet de ser madrilenyes. A partir d’aquí, una premsa permanentment histèrica es dedica a fer la resta, amb el petit ajut dels poders de l’Estat, com recordava aquest diumenge la mateixa Díaz Ayuso des de la portada del diari El Mundo: “La justícia, Madrid i el rei són els que impedeixen que Sánchez canviï el país per la porta del darrere”. La justícia, Madrid i Felip VI, no necessàriament per aquest ordre. Pel que fa a controlar coses “pel darrere” (per exemple, la sala segona del Tribunal Suprem, on es jutgen o s’haurien de jutjar els escàndols de corrupció del PP), teníem entès que era precisament una especialitat del PP.

Teníem, doncs, la lluita d’Espanya contra Catalunya per salvar la llibertat i la democràcia, a la qual s’afegeix un nou front amb els mateixos ideals en joc, però de Madrid contra... Espanya? El conseller de Justícia de la Comunitat de Madrid, Enrique López, així ho ha donat a entendre aquest cap de setmana: “L’estat d’alarma no protegeix Madrid sinó la resta d’Espanya”, ha dit, en una frase en què “la resta d’Espanya” té un valor sota zero. Senten que Madrid és el remolc d’un pes mort que es diu Espanya, amb l’excepció d’una zona viva però encara més fangosa i indesitjable, que és Catalunya. I s’esquincen les vestidures perquè a Madrid se li ha aplicat, amb l’estat d’alarma, “un 155” (que ja no té res a veure amb cap article de la Constitució, sinó amb la idea de la intervenció salvatge de les institucions de govern d’una comunitat autònoma: una pràctica que és digna d’aplaudiment quan es tracta de Catalunya, però que és intolerable si parlem de Madrid).

Aquest és l’estat d’ànim amb què arriba la dreta nacionalista espanyola al 12 d’octubre, festa d’exaltació nacionalista i ultradretana per antonomàsia, i en què és possible que Felip VI torni a fer algun gest de presa de posició. És dubtós que s’hi decideixin, però seria interessant que els socialistes s’aturessin un dia a meditar si els pot sortir a compte desmarcar-se d’aquest Carnaval nacionalista (en què sempre queden segons) o si prefereixen continuar, com fins ara, fent dues fileres de petjades -i anant, per tant, a remolc del PP.