Més enllà dels mites: els 113 feminicidis de l'última dècada, en dades

BarcelonaLes morts són la punta de l'iceberg de les violències masclistes, però el balanç que se'n desprèn és el més tràgic de cada any. Segons el balanç de l'Institut Català de les Dones, adscrit a la conselleria d'Igualtat i Feminismes, el 2022 ha deixat dotze feminicidis a Catalunya. A diferència del recompte que es difon a nivell estatal, el del Govern inclou des del 2018 tots els homicidis comesos per un home sobre una dona sense que hagi de ser en l'àmbit de la parella. Així, la lamentable xifra de les 113 morts per violència masclista registrades des del 2012 podria ser encara més gran. Des del 2019, de fet, s'han comptabilitzat més de deu assassinats cada any, una tendència que no sembla anar a la baixa. "Desgraciadament, el nombre de casos són relativament estables al llarg dels anys", lamenta Laia Rosich, directora general per a l'Erradicació de les Violències Masclistes, que admet que l'increment de la detecció de situacions de violència, així com de les denúncies i les demandes d'ajuda, encara no són suficients per minimitzar la part "més visible i cruel" del masclisme. "Els casos extrems en què s'acaba produint un assassinat ara mateix no es redueixen", reconeix.

El ministeri d'Igualtat feia la setmana passada una crida a la col·laboració entre la ciutadania i les institucions davant del repunt de feminicidis registrat a finals d'any a Espanya, i incidia en la necessitat d'una millor col·laboració entre institucions i actors implicats en la lluita contra la violència masclista i més intercanvi d'informació. Rosich remarca que no n'hi ha prou amb les dades que es recullen fins ara –referides a les edats de les víctimes, la relació amb els seus assassins i l'existència o no de denúncies prèvies, entre d'altres– per analitzar com s'ha arribat al fatal desenllaç. Des de la conselleria, de fet, preparen un primer estudi per al 2023 en què es farà una anàlisi més "qualitativa" dels 12 feminicidis del 2022, amb l'objectiu de "comprendre millor què estava passant" en cada cas, quines podien ser les "necessitats" de les dones assassinades i "per què no es va arribar a temps". Tot plegat, amb la finalitat de millorar els sistemes de detecció, atenció i prevenció de les violències masclistes. Però què ens diuen ara per ara les dades disponibles?

Edat de les víctimes

Del recompte d'enguany es desprèn que hi ha hagut set dones assassinades de més de 51 anys (58,3%), dues de les quals de més de 80. De les quatre restants, tres tenien entre 18 i 30 anys (25%) i les altres dues entre 31 i 50 anys (16,7%). La proporció difereix si es miren les dades del global de l'última dècada, en què gairebé el 68% de les víctimes tenen menys de 51 anys. "Aquesta xacra no té edat, ni orígens, ni cultures, ni religions", deia la consellera d'Igualtat i Feminisme, Tània Verge, en l'acte de condemna de l'última víctima de l'any, a Santa Perpètua de Mogoda. Hi coincideix Rosich, que també destaca la "variabilitat" de l'edat de les dones assassinades. En el cas de les víctimes del 2022, però, apunta que el 60% de les víctimes que tenien més de 50 anys es podria explicar per situacions de parelles amb una relació més llarga o casos de feminicidis de fills cap a mares.

Nacionalitat de les víctimes

De les 12 dones assassinades el 2022, 9 (75%) tenien nacionalitat espanyola i les altres 3 (25%) eren d'altres països d'Europa. I la proporció és semblant en l'estadística de l'última dècada: un 69% tenien nacionalitat espanyola, un 12,4% de la resta d'Europa i un 18,6% de països de la resta del món. Unes xifres que, per a Rosich, serveixen per lluitar contra el prejudici que –com passa amb altres tipus de crims– associa els feminicidis a persones migrades o de determinades cultures. "Això és un estigma i res més, no és una realitat", diu, insistint un cop més que les violències masclistes són una qüestió "estructural" i no vinculada a l'origen ni la classe de les víctimes i agressors.

Relació amb l'assassí

La tendència és encara més estable pel que fa a la relació de les dones mortes amb els seus assassins. En 8 dels casos de l'any passat l'homicida era la parella o exparella de la víctima, més d'un 67% del total. El percentatge encara és més elevat si mirem l'estadística des del 2012: prop del 85% dels feminicidis els van cometre les parelles o exparelles de les víctimes (96 casos), si bé cal recordar que no va ser fins al 2018 que es van començar a incloure crims masclistes perpetuats en l’àmbit familiar, laboral, social i comunitari. Amb les dades disponibles, i agafant els dos recomptes, la resta de casos han estat comesos per fills (2 casos el 2022 i 8 en tota la dècada), pares (1 i 4) i germans (1 i 2). En el balanç global també hi ha registrades tres assassinades a mans d'un gendre, un veí i un proxeneta, respectivament. Rosich assenyala, amb tot, que en l'àmbit de les parelles és on més es reprodueix la lògica de "meva o de ningú" dels agressors amb les dones.

Existència de denúncies prèvies i mesures de protecció

Una de les variables que sempre criden l'atenció en els feminicidis és si l'agressor havia estat denunciat abans per violència masclista. Les dades indiquen que això es compleix en només 4 dels 12 casos del 2022 i en el 25% dels 113 registrats en l'última dècada. Com s'explica? Rosich assenyala que hi ha diverses variables en joc: des que l'agressor mai hagi comès accions de violència física fins al fet que la víctima no consideri que la violència sigui prou greu, que no s'atreveixi a fer el pas o que no tingui "confiança" en el sistema de protecció.

De fet, en cap dels casos de l'any passat hi havia mesures de protecció vigents –perquè no s'havien establert o ja havien decaigut– per a les víctimes en el moment del feminicidi i des del 2012 només n'hi havia de vigents en el 4,4% dels casos. Rosich destaca, a més, que aquestes mesures de protecció no sempre són suficients per evitar l'assassinat, com ha passat amb la meitat de les dones mortes al desembre a tot l'Estat. Es pot donar el cas que les mesures fallin, que la víctima hagi tornat a relacionar-se amb l'agressor o que comparteixen espais, com passa en casos de fills en comú. "Sovint és molt difícil tenir espais 100% segurs", afirma Rosich. Admet, amb tot, que hi ha "moltes variables a avaluar i millorar a l'hora de protegir les víctimes" i recorda que, més enllà de la denúncia, hi ha tota una xarxa de serveis d'atenció especialitzada per a casos de violència masclista. "La crida és no estar sola".