Xavier Domènech: "El 15-M i el Procés són dos fills de la mateixa problemàtica"

BarcelonaXavier Domènech (Sabadell, 1974) és historiador i va viure de prop el sorgiment del 15-M. Després va fer el salt a la política i va arribar a liderar En Comú Podem.

On era vostè el 15-M de fa 10 anys?

— A la manifestació que baixava per Via Laietana. El 15-M és el primer moviment de masses que s’organitza dintre les xarxes. Aquella primera manifestació va ser absolutament impressionant, maquíssima.

En quin moment vostè és conscient que allò és alguna cosa més que una simple manifestació?

— Crec que la consciència d’estar vivint un moment absolutament extraordinari ja ve d’una miqueta abans. Recordo la vaga general del 29 de setembre del 2010, l’eclosió de la PAH... El pas a les places, d’autoorganització, de debat col·lectiu, converteix allò en un fenomen absolutament extraordinari. En els moments més àlgids del 15-M, entre el 70 % i el 80 % de la població de l’Estat dona suport a un moviment que està posant en qüestió el conjunt del sistema. Això no havia passat mai.

Però aquell mateix mes hi ha unes eleccions municipals i autonòmiques en què el PP arrasa. Hi ha una realitat al carrer i una a les urnes.

— Crec que no. L’explosió del 15-M no és només una impugnació a la dreta, és una impugnació també a l’esquerra política en aquells moments per acceptar la sortida unívoca de la crisi. Per tant, jo crec que s’explica aquell resultat per això.

Quin paper hi juga vostè?

— Allà hi havia gent molt més rellevant, com la Gala Pin, el Manu Simarro, l’Hibai Arbide... Jo estava més implicat en aquells moments en la Plataforma en Defensa de la Universitat Pública, però soc al 15-M i a les reunions de Democràcia Real Ja! per preparar allò.

Molts d’aquests noms acabeu participant en política. Aquell moviment s’acaba traduint en uns partits i unes organitzacions.

— L’agost del 2011, el PSOE i el PP pacten la reforma de l’article 135 de la Constitució. La PAH en aquells moments fa un treball immens de recollida de milions de firmes per fer una ILP pel tema de l’habitatge i arriba al Congrés i allà pràcticament ni es discuteix. Davant aquest tancament absolut del sistema respecte al 15-M, hi ha iniciatives bastant plurals a tot l’Estat com els comuns, les marees..., i també l’articulació del que serà un espai polític molt més ampli per assaltar el bipartidisme.

En el cas de Podem, és una iniciativa que té èxit però que no assoleix l’objectiu d’assaltar el poder.

— És clar, les esperances eren tan altes que no es van complir. El que passa és que no deixa de ser impressionant. S’arriba als ajuntaments de Barcelona, Madrid, València... Milions de persones van passar a tenir governs que estaven fora del sistema polític tradicional. I al Congrés es trenca el bipartidisme.

A Catalunya el moviment del 15-M té unes característiques pròpies i es barreja amb el procés sobiranista. Hi ha tensions?

— És una relació a vegades confluent i a vegades conflictiva. Hi ha una part del 15-M que potser després anirà cap a l’independentisme, però alhora hi ha una part de reacció del nacionalisme històric conservador a Catalunya duríssima contra el 15-M. I després perquè hi ha el gran moment de confrontació que és el tema del setge al Parlament, en el qual pràcticament des de la Generalitat es diu que allò era un cop d’estat. S’acusa molt el 15-M en aquells moments de no acceptar l’autodeterminació dels pobles, i no és veritat, es va aprovar immediatament. Ara, és veritat que el tema nacional no és central en el 15-M.

Una reivindicació que sí que era central és el de la crisi de representativitat institucional.

— Aquí el 15-M sí que lliga molt amb el Procés. Són dos fills de la mateixa època i de la mateixa problemàtica que expressen, amb propostes si vols diferenciades, el que és un gran reclam de sobirania.

No sé si el 15-M també ha tingut un cert desencant amb la política. Iglesias, que era l’exponent més clar, l’ha deixat.

— En el cas del Pablo hi ha una anàlisi política, que ell diu la nit electoral: “Escolta, és que la meva figura ha arribat a ser tan construïda com una caricatura per la dreta que està polaritzant i generant mobilització. Per tant, si jo soc aquí per ser útil políticament i no ho soc, doncs potser que em retiri”. Però quant a pregunta que feies: quan un moviment polític va consolidant un espai, és normal que també hi hagi gent que digui “Bé, no era la meva perspectiva”, o que hi hagi insatisfaccions i que diguin que finalment no era el seu model de vida.

L’altre gran lideratge és Ada Colau. Com veus el seu cas?

— És una figura política que va aconseguir una cosa extraordinària: ser la primera dona alcaldessa de Barcelona. I a més protagonitza, des de la PAH, aquest pas d’arribar des dels carrers fins a les institucions. Ara hi ha el debat de si tornarà a presentar-se o no. No sé què farà. Amb el Pablo tampoc ho sabia, tot i que ho sospitava perquè havia tingut una conversa molt llarga i personal amb ell al gener i em va dir coses amb què vaig pensar “Plegarà”.

Hi tens la mateixa relació que amb Colau?

— No, perquè amb el Pablo hi ha una cosa personal. Vam viure molt intensament el període 2015-2016, l’entrada al Congrés. I allò és molt salvatge. Les primeres negociacions amb el PSOE són molt salvatges i tota la pressió mediàtica d’aquells moments és brutal. I això genera uns lligams polítics, i també personals, molt forts.

Com veu des de fora les negociacions a Catalunya?

— És molt trist. Tenim un govern i unes institucions paralitzades des de fa més de set mesos i alhora una sensació de bloqueig, perquè fins i tot si fan govern un es pregunta: “Per fer què?” El que justificava el govern junts era la unitat patriòtica per la consecució de la independència en 18 mesos. Si això no ha de passar ara, per què han de governar junts?

A vostè quin seria el model de Govern que li agradaria?

— Un Govern de les esquerres sobiranistes d’Esquerra, CUP i comuns. Seria bo perquè el que ens ve a sobre és una gran crisi del sistema. Aquest sí que seria un Govern més fort en relació amb l’Estat, perquè hi hauria dos actors del Govern dels quals depèn la governabilitat de l’Estat, i un a més a més és dins del govern d’Espanya. Ara, és clar, això suposa trencar molts marcs mentals.