27-S: Referèndum o eleccions i referèndum, tot en un? L'editorial d'Antoni Bassas

Quan falten menys de tres mesos per al 27-S, estem vivint hores decisives, per què ara sí, amb el calendari a sobre, partits i entitats sobiranistes comencen a contestar clarament les dues preguntes que fa mesos que pesen sobre el procés.

Una: Quina és la millor manera de saber quanta gent està a favor a la independència.

Dues: Què cal fer l’endemà del 27-S si de les urnes en surt una majoria per la independència.

Anem a la primera: quanta gent hi està a favor. El millor instrument seria un referèndum, però com que l’estat espanyol no l’autoritza, ho sabrem a través d’unes eleccions –que vindria a ser com tallar la carn amb la pala del peix.

Des del 9-N cap aquí semblava que el bloc sobiranista aniria en llistes separades, fins que no fa ni tres setmanes el president Mas va parlar d’una llista impulsada des de l’ANC i l’Òmnium, amb ell o sense ell; fa una setmana Junqueras va apujar a l’aposta i va dir que si calia, sense ell ni Esquerra, i ahir, la CUP, al Parlament, va avalar una llista sense polítics tan baixa en sigles i polítics professionals que fos el més semblant a votar ‘sí’ en un referèndum, com volia Mas. O sigui, que la primera pregunta estaria contestada: la millor manera de saber quanta gent vol la independència de Catalunya seria presentar una llista sense polítics ni partits.

Segona pregunta: I l’endemà, què?

Ahir, al Parlament, la CUP va proposar –com expliquen Laia Vicens i Marc Colomer– que si la llista guanya, com que és de la societat civil, no es procedeixi a formar cap govern –entre altres raons perquè la CUP no hi entraria–. O sigui, res de formar un govern de concentració, com havia proposat Esquerra, sinó que aleshores, sabent si hi ha majoria per a la independència, es faria com es fa a tot arreu després d’una decisió transcendent: al cap d’uns mesos, eleccions constituents. O sigui, la seqüència seria la normal al món on els països prenen una decisió important: primer referèndum, després eleccions.

Problema: si el 27-S el Parlament investeix un nou president, el Parlament ja no es pot tornar a dissoldre fins un any després. Com poder fer eleccions constituents: doncs no investint cap president en les tres votacions reglamentàries. O sigui, aquesta majoria per la independència bloquejaria la investidura del president fins a tres cops, i al cap de dos mesos, automàticament, caldria convocar noves eleccions. Això ens portaria fins al febrer del 2016, i fins aleshores, Artur Mas continuaria sent el president, però en funcions. Això és molt semblant al que proposa el catedràtic Carles Boix al seu article d’avui: llista civil, govern Mas en funcions durant pocs mesos, i després eleccions, normals, per “formar govern i elaborar l’estructura constitucional d’un país independent”.

Davant aquest calendari, dos comentaris. Un: a qui li sembli que això és massa complicat, cal recordar-li que un país no pot tenir cap vergonya ni cap complex d’estar buscant les solucions que l’estat espanyol nega. I que més complicat sembla esperar que la solució surti d’una reforma constitucional d’Espanya que, a més a més, pot anar en un sentit recentralitzador. Si aplaudim els grecs per haver vençut la por en el referèndum de diumenge, si convenim que com diu avui Ramoneda a la contraportada que el discurs de la por, del o jo o el caos, ja no té recorregut, aleshores apliquem-ho a Catalunya i estiguem disposats a assumir la ruptura amb la legalitat que significaria fer eleccions constituents.

Dues: que no haguem de tenir por, perquè amb por no es va enlloc, no vol dir que no haguem de pensar que a Catalunya la narrativa dels partits i els mitjans amb seu a Madrid circula lliurament i abundant, de manera que mig Catalunya sentiria cada dia que allò que pels sobiranistes és l’única sortida digna, per l’Estat és una follia que cal impedir.

I tal com estan les coses, què és més útil, més segur, més eficaç: ¿Fer que el 27-S sigui un referèndum, només, amb aquesta llista de ciutadans sense taca o que el 27-S sigui el que era, referèndum i eleccions tot alhora, sense que calgui anar després a unes constituents? I, per tant, anar al 27-S amb les tres llistes separades, que semblava que era el que anava a passar.

Perquè, en el fons, tot i que la llista del 27-S és el primer problema que cal resoldre, el més gran problema és què s’ha de fer l’endemà, com procedir a allò que en diem eufemísticament “la desconnexió de l’Estat”, que en algun moment, inevitablement, comportarà algun acte que la justícia espanyola pot considerar de desobediència, perquè el problema de no tenir un estat és que mentre el fas, vius amb un peu a la realitat i un altre al projecte de futur, virtual, que estàs construint. O sigui, el que per als sobiranistes és referèndum el 27-S i constituents cinc mesos més tard, per a l’Estat on vivim i paguem els impostos serien dues eleccions autonòmiques consecutives.

Davant aquest escenari que s’està decidint mentre els parlo, entre càlculs i audàcies, només podem encomanar-nos al seny de pensar: com serà més sòlid el projecte de crear un nou estat? En cinc mesos, amb aquells 18 inicialment previstos?

Mentrestant, esclar, la vida continua. Just abans d’entrar al plató he vist les imatges d’un vaixell que rescatava uns nàufrags. Eren refugiats sirians, gent que fugia de la guerra i que intentava arribar a les costes de Grècia.