Els grans consensos interiors. L'editorial d'Antoni Bassas

Avui serem breus, perquè de paraules ja n’hi haurà moltes.

Avui, amb l’aprovació de la declaració d’inici de la desconnexió de l’estat espanyol, cal que siguem ben conscients que entrem en un territori de conseqüències polítiques desconegudes i jurídicament greus.

Anar-hi sense president i govern, que és el que passarà aquesta setmana amb la investidura del candidat a la presidència Artur Mas, afegeix encara més incertesa al que és un xoc de legitimitats.

El 9-N del 2014 va ser un dia extraordinari pel que va tenir d’audaç, de cívic, de trencador dels nostres propis murs psicològics. Mitjans de tot el món van venir a ser testimonis d’una consulta democràtica organitzada com a resposta a un bloqueig polític. Avui aquests mitjans aixecaran acta d’una proclamació de desobediència amb la legalitat espanyola. L’aire del dia, per força, és més incòmode, és més greu.

És veritat que la reclamació catalana està carregada de raons: el discurs d’investidura d’Artur Mas del 2010, ara farà cinc anys, deia: “El pacte constitucional entre Catalunya i Espanya ja no dóna més de si”.

I és veritat que l’única manera d’intentar canviar les coses, a la vista de la negativa absoluta de l’Estat de parlar de res, de res, de res, és començar a caminar, encara que fos a les fosques.

Però el mateix Mas deia el 2010: “Parlo de transició, no de revolució. De transició a base de grans consensos interiors, de majories àmplies qualificades per evitar dividir la societat en dues meitats, i portar el país a la frustració”.

Per a mi, els grans consensos interiors, això és el més important. La majoria pel dret a decidir va existir. Per continuar el camí de la sobirania cal que els partits facin un esforç més gran de convicció, amb fets i paraules, per aconseguir la majoria àmplia qualificada que avui, malgrat tot el que hem assolit, encara trobem a faltar. Perquè l’Estat encara que l’ignori –ignoraria qualsevol percentatge–, el món, Europa, no puguin mirar cap a l’altra banda.