De rivals i rivalitats
BarcelonaLes rivalitats fan grans els esportistes. Podríem preguntar-ho a Federer i Nadal. Tots dos són millors tenistes gràcies a l’altre, amb una trajectòria que els ha retroalimentat. Les rivalitats fan grans els clubs. Podríem referir-nos als Celtics i als Lakers per explicar-ho, per exemple. Gràcies a una dècada de competició intensa es van convertir en els dos clubs amb més fans del bàsquet. Les rivalitats fan gran l’esport, i no hi ha res més gran a la vida que l’esport, en la seva dimensió positiva, per inspirar-nos en la resta de coses que vivim.
Cal que els contraris es retroalimentin des de la diferència, però amb el respecte per bandera. Hi ha línies que no es poden creuar. El rival en l’esport no és l’enemic, tan sols és el contrincant al terreny de joc i durant el temps que dura el partit. Ningú va dubtar, a l’estadi de l’Espanyol, en aplaudir en homenatge a Dani Jarque independentment de l’equip de qui era seguidor. Tan emotiu com esportiu. L’esport professional ha d’evolucionar tal com evoluciona la societat. Perquè ho faci, els seus aficionats han d’acceptar la diversitat i la pluralitat. En el cas de Barcelona, aquesta diferència ha d’existir, créixer i fer-se tan plural com la societat i la ciutat. Madrid és una capital més reconeguda en el futbol mundial d’ençà que l’Atlètic de Madrid competeix, quasi de tu a tu, amb el Reial. D’això no en fa tant de temps. La diversitat és el canvi. El canvi a la vida és positiu.
A l’esport hem d’aconseguir que el canvi sigui entès com a inclusiu i respectable. L’hiperprofessionalització de l’esport ens condueix al fet que cada cop trobarem menys casos de jugadors one man club com Carles Puyol i Javi López: en el futur seran tan admirables com extingibles. Òbviament, el canvi de costat, marxar al rival, s'ha de fer amb respecte i honorabilitat pel sentit de pertinença. De Judes, sempre n’hi haurà a la vida i a l’esport. Per a aquests, indiferència o xiulets, però res més. Per fer aquest exercici catàrtic que tots hem de fer, un bon analgèsic va ser veure saltar d’alegria Abelardo, de qui ningú dubta de la seva estima pel club blaugrana, celebrant el gol de l’empat dels pericos. Això no pot generar anticossos a cap culer. M’hauria agradat sentir aplaudiments quan es va esmentar el nom de Valverde per la megafonia de Cornellà-El Prat. El Txingurri és tan poc explícit en les seves conviccions com respectuós pel seu passat perico. Espero i desitjo veure el Camp Nou rebent amb una forta ovació Abelardo en el partit de la segona volta. Això em farà creure més en l’esport i els seus valors. Fa temps que no veia un derbi amb la intensitat a les grades i al camp que hi havia dissabte, sense que calgués una sortida de to de cap jugador menyspreant el club rival, sense cap provocació al terreny de joc. Sigui per la raó que sigui, benvingut Abelardo, bentornat Espanyol.
