L’'accentofòbia', un debat pendent a la televisió

BarcelonaEl formiguer de Pablo Motos es va convertir la setmana passada en un petit vesper. Hi tenia de convidat Roberto Leal, que és el fitxatge d’Antena 3 per presentar el concurs Pasapalabra, ara que tornarà al canal d’Atresmedia. Parlant de la prova estrella del xou, coneguda com El rosco, en què les preguntes es disparen a gran velocitat, Motos li va preguntar si suavitzaria el seu accent andalús. "No té res a veure l’accent amb la pronúncia o la dicció", va resoldre Leal. "Tractaré d’articular més perquè m’entenguin, però m’entenen perfectament, perquè fa 20 anys que treballo a la televisió. I, a partir d’aquí, a gaudir-ne. La clau és ser tu mateix, perquè si Antena 3 et crida és perquè no siguis un ninot". Tot i el to conciliador, les xarxes van reaccionar contra el conductor d’El Hormiguero, a qui li retreien les implicacions de la pregunta.

La gestió dels accents és un dels grans debats per abordar a la televisió. Un estudi d'Elena Fernández de Molina, de la Universitat de Granada, denunciava que "les parles andaluses són utilitzades, en molts casos, per presentar personatges secundaris que fan un enfocament humorístic en les seves intervencions. La majoria tenen professions en què no es requereix un alt nivell educacional". Un clixé habitual és el de la inintel·ligibilitat, com va passar amb la sèrie La peste, que va generar crítiques en aquest sentit a les xarxes socials. Però l'autora de l’estudi explica que no es tractava d'una qüestió de varietat lingüística sinó de vocalització.

El seu informe analitza els tuits que han opinat sobre quatre presentadors andalusos presents a la televisió espanyola: Eva González, Paz Padilla, Manu Sánchez i Roberto Leal. En els missatges crítics, un 77,8% tenien a veure amb actituds i creences negatives per la seva manera d’expressar-se. I el segon motiu de queixa (16,3%) era la bipolaritat lingüística: el fet que es detectava que s’expressaven diferent si ho feien en un canal andalús o en un d'espanyol.

Un testimoni que ha recollit l’ARA és el d’una reportera que, a l’hora de treballar en un informatiu d’una cadena privada espanyola, va rebre la indicació que havia d’anar al logopeda per eliminar el seu accent català. L’espai en qüestió incloïa una persona que feia pantalla amb accent canari sense que aparentment això suposés cap problema. L’accent andalús també calia suavitzar-lo.

TV3 i el mosaic de variants

En el cas de TV3, es té una visió inclusiva dels diferents accents del català. "Tothom pot parlar en la seva varietat dialectal. De fet, és el que demanem als professionals dels nostres mitjans", explica Ernest Rusinés, cap de llengua de TV3. "Puntualment ens trobem persones que s’estimen més amagar el seu accent, pels motius que sigui, i des dels serveis lingüístics els demanem que no ho facin. Evidentment, si, posem per cas, un balear prefereix parlar en central quan treballa en un mitjà de comunicació a Catalunya, no l’hi podem prohibir, però sempre mirem de convence’l que s’expressi amb naturalitat en la seva varietat".

En un país on Barcelona i la seva àrea d’influència acumulen el gruix de la població, una polèmica recurrent és la que acusa TV3 de patrocinar el català central. "Això és fals", assegura Rusinés. "Ara bé, la demografia del país és la que és, i el català central hi té el pes que hi té: també en això els mitjans són un reflex de la realitat". En aquest sentit, és eloqüent analitzar la paleta d’accents dels que volen entrar a la Corporació. L’ens té en marxa un procés de selecció, al qual s’han presentat professionals que han ofert més de 300 proves de veu perquè volen treballar com a redactors a TV3 o Catalunya Ràdio. D’aquests, el 89% parlen català central; el 6%, nord-occidental; el 4%, valencià, i l'1%, balear.

Preguntat sobre si hi ha una certa tensió entre recollir els accents que dibuixen la riquesa lingüística del país i aproximar-se a un estàndard que sigui fàcilment comprensible o natural per al màxim nombre d'espectadors, el lingüista en cap recorda que "hi ha un error molt estès, que és creure que el català només té un estàndard, que se sol associar al del català central. I no. Cada gran grup dialectal té el seu estàndard. I, a més, no tota la llengua de la televisió és estàndard. Hi ha espais en què el que toca és parlar de manera informal, molt col·loquial. Aquí hi tenen cabuda trets molt locals". Tanmateix, Rusinés admet que "la tensió hi és, però s’ha de viure com una tensió normal amb la qual s’ha de conviure. Si parlem en un espai que demana certa formalitat, hem de tenir un model que filtri els elements que puguin resultar dissonants per al conjunt de l’audiència".

En aquest sentit, el llibre d’estil de la CCMA diu: "Els professionals dels nostres mitjans s’expressen en la varietat dialectal que els és pròpia, lliure de localismes, vulgarismes o barbarismes que dificultin la comprensió general de l’audiència."

Els professionals de la casa consultats per aquest diari confirmen la naturalitat amb què es poden expressar pel que fa a la seva varietat dialectal. "Quan entro al plató mai em paro a pensar en el meu accent", explica Artur Peguera, de l’Alta Ribagorça. "Sí que és cert que, quan acabes de donar pas a un vídeo i has dit alguna paraula que delata l’accent lleidatà, sovint hi ha algun company que et fa conya, repetint aquesta paraula remarcant la pronúncia occidental, però sempre de bon rotllo. El més curiós és que quan soc a Lleida o al Pont de Suert, el meu poble, alguns em diuen «Vigila, que estàs perdent lo nostre accent». I això, ho reconec, fa que de vegades, quan repasso els Telenotícies, em fixi en si realment es difumina l’accent, cosa que no em perdonaria".

Un dels símbols de l’aposta de TV3 per recollir la riquesa dialectal catalana és Mari Pau Huguet. El seu accent de Lleida, en els inicis de la cadena, va ser a bastament comentat: eren uns temps en què les diferents parles no viatjaven tant. "Penso que l’accent va ser un factor important quan em van seleccionar. Crec que l’altra finalista tenia les mateixes consideracions que jo, però en el meu cas podia aportar l’accent occidental", explica a l’ARA la periodista. "Recordo que molts em deien si era valenciana, per les es finals. I una cosa curiosa és que, quan feia magazins, quan venia gent de fora de Catalunya m’animaven a fer l’entrevista amb ells en català perquè, com parlem tal com escrivim, això els ajudava".

Huguet també explica que quan vivia a Barcelona va començar a veure com el seu català s’empeltava de trets del central. "Recordo que gent que em coneixia em deia que estava perdent l’accent. I alguns es pensaven fins i tot que ho feia expressament. Al contrari, feia esforços per conservar-lo. No n’hauria renegat mai".