Acceptació i dignitat davant la mort
En les darreres setmanes hem viscut amb l’Andrea, la nena gallega de 12 anys, un nou episodi de com es pot ser d’obstinat no acceptant la finitud de les persones en un context de malaltia, i imposant tossudament tractaments absurds i forassenyats que només comporten patiment i dolor. Aquesta actitud dels metges responsables del cas només s’entén si la basen en criteris purament ideològics, de sacralització de la vida al preu que sigui, en lloc de buscar el millor bé de la persona, com seria exigible a un professional de la salut. S’ha passat per sobre de la voluntat dels pares, que patien el deteriorament de la seva filla -afectada des del naixement per una malaltia neurodegenerativa-, fins al punt de forçar la intervenció judicial amb la imposició de l’alimentació artificial al mes de juliol, ja contra criteri familiar.
La pressió final dels mitjans de comunicació i l’allau de crítiques han fet que, finalment, s’imposés el seny i es deixés morir en pau la pobra Andrea i descansar la família. Però no sense el patiment dels darrers mesos, que s’haurien pogut estalviar.
Amb tot, el cas ens permet fer pedagogia. En aquests dies s’han dit i comentat moltes coses, s’han posat etiquetes a la petició dels pares i sovint -dient que es demanava l’eutanàsia per a aquesta nena o que retirar l’alimentació era matar-la- s’ha contribuït més a confondre l’opinió pública que no pas a deixar les coses clares.
El que demanaven els pares de l’Andrea era que se li retirés l’alimentació artificial, atès que només allargava un procés irreversible i la feia patir. Aquesta alimentació artificial és un tractament més, que es pot acceptar o rebutjar, i ells el rebutjaven acceptant el final inevitable de la seva filla. Rebutjar un tractament, sigui o no de suport vital (alimentació, hidratació o respiració artificial) és totalment legítim i està emparat pel marc legal que tenim a Catalunya i a Espanya. En cap cas es pot qualificar d’“eutanàsia”, tal com erròniament s’ha fet. Rebutjar un tractament, sigui no iniciant-lo o retirant-lo quan ja està instaurat, és un dret del pacient, o dels seus representants legals si el pacient no es pot manifestar per si mateix o no ho ha fet abans (a través d’unes voluntats anticipades o d’un testament vital). Que poc després que es retiri, o al cap d’un temps, el pacient acabi morint, és efecte de la mateixa malaltia de base, que li impedeix ser autònom en aquestes funcions vitals. Les màquines o els tractaments poden substituir-les, però ni sempre està indicat fer-ho ni es poden mantenir contra la voluntat de les persones, només per allargar una vida a qualsevol preu. Cal respectar les decisions, malgrat que als professionals els costi, i si la no acceptació arriba al punt de qüestionar la seva consciència, el que honestament han de fer és retirar-se del cas i deixar-lo en mans d’un altre company, però mai imposar el seu criteri sobre el de la persona afectada, com ha passat en el cas de l’Andrea.
Un altre debat diferent és plantejar-nos si, més enllà d’acceptar el rebuig a un tractament de suport vital, que no és qüestionable ni èticament ni jurídicament al nostre país, cal fer un pas més enllà i modificar la llei per despenalitzar el que sí que seria pròpiament eutanàsia. La possibilitat que una persona demani que se li provoqui directament la mort en un moment i lloc determinat, mitjançant l’administració d’una substància letal, per acabar amb un patiment per a ella insuportable. Aquest és el gest que han fet països del nostre entorn com Holanda, Bèlgica o Luxemburg, amb una regulació estricta dels requisits exigibles i del procediment per fer-ho.
Sovint, quan sorgeix un cas a debat, tornem a plantejar aquesta reflexió, amb l’interrogant de si la nostra societat té o no madurat el tema de l’eutanàsia. La meva percepció és que sí, que la societat majoritàriament ho té clar, i que són els responsables polítics i diferents grups de pressió els que ho frenen. Potser seria hora que demostréssim també la maduresa democràtica del país traslladant a la ciutadania la decisió sobre qüestions d’innegable transcendència social, tal com fa per exemple Suïssa, en comptes d’utilitzar-los com a arguments ideològics o de campanya, només quan interessa, per després tornar-los a ficar al calaix.
Confiem, almenys, que casos com el de l’Andrea serveixin per anar clarificant el tema, separant quan cal parlar d’eutanàsia i quan no; i també per eradicar actituds inacceptables com la dels metges responsables d’aquest cas, malauradament més habituals del que pugui semblar, malgrat que no transcendeixi als mitjans.
