Ai Weiwei i la fi d'Europa
Assessor internacional, exdelegat del Govern a Àustria i a l'Europa CentralNo és pas casualitat que Ai Weiwei hagi triat Hong Kong per fer arribar la seva última obra a la Xina. Cal pujar a la desena planta d’un gratacel del centre de la ciutat per visitar la sala Tang Contemporary Art. Tot just entrar-hi, la gran llanxa motora de plàstic negre plena de refugiats impressiona el visitant. 'Refutation' ofereix també una instal·lació vertical, en forma de pilar de sis grans vasos de porcellana decorats a l’estil Yuan, esmaltats en color blau reial sobre blanc, i on es descriuen diverses escenes al voltant de les situacions de violència viscudes pels refugiats sirians a Europa. Poc després que li tornessin el passaport, Ai Weiwei va viatjar a l’illa de Lesbos, i d’allà van sorgir les primeres imatges del documental 'Human flow', que l’any passat es va presentar al Festival de Venècia, i també la inspiració per a 'Refutation'.
Hong Kong té més de cent anys d’història colonial i va ser un dels ports clau en la introducció massiva per part dels britànics de l’opi a la Xina, amb tota la destrucció que això va comportar. Durant molts anys, els xinesos no podien accedir a determinades parts de la ciutat. Potser una mica per tot plegat, a la moderna ciutat del segle XXI els gratacels s’han menjat literalment els antics edificis europeus. Hong Kong i la seva àrea metropolitana, que s’endinsa terra endins cap a Shenzhen, més enllà de la frontera, i fins a Canton, és avui en dia la zona més poblada del planeta, i una de les més pròsperes. Hi ha moltes desigualtats i clarobscurs, però també l’ambició i les ganes de fer-ho bé d’una de les places financeres i comercials més importants de l’Àsia, on tot ha d’anar més de pressa, més amunt, sense pauses, sempre endavant. Per als europeus, sovint cansats, deprimits i amb manca de perspectiva, hi ha moltes coses a aprendre de l’Àsia actual i les seves ganes de conquerir el món.
Precisament aquests dies ha aparegut a les llibreries catalanes el llibre 'Xina fast forward', que explica l’experiència de 12 anys al país de Sergi Vicente, que hi va ser corresponsal de TV3. Vicente parla en el seu llibre dels canvis accelerats a les ciutats xineses, de la modernització del país, però també, i des de la seva experiència personal, de qüestions com els recurrents escàndols en el sector alimentari o les crisis mediambientals. L’autor posa de manifest les dificultats per mantenir un creixement sostingut durant tants anys en un país de les dimensions i magnituds de la Xina contemporània.
Durant dècades, el missatge estàndard de molts líders occidentals quan visitaven Pequín era parlar del Tibet i de les vulneracions dels drets humans. Eren els temps en què Europa es vanagloriava de la qualitat dels seus sistemes democràtics i pretenia ser garant dels drets humans i les llibertats. Però la incapacitat d’Europa a l’hora de reaccionar, primer davant de les crisis a l’exterior, i després davant de les vulneracions internes de drets fonamentals per part de diversos països membres, fan que puguem parlar de la pèrdua de referents morals i de crisi d’identitat, precisament perquè la 'raison d’être' europea era la seva pretesa superioritat moral. I ara ha quedat desemmascarada, no només pels fets sinó per artistes de prestigi com Ai Weiwei, el qual i des de la Xina es permet, i amb raó, d’assenyalar la doble moral dels europeus.
En un altre ordre de coses, els catalans hem tingut un bon tast d’aquesta doble moral en els darrers mesos, per exemple en relació a la fredor glacial de les administracions europees després de tot el que ha passat a casa nostra.
Sens dubte, l’alliberament a Alemanya del president Puigdemont ha obert un nou capítol en les relacions Catalunya-Europa. El primer èxit va ser del seu advocat estrella, Wolfgang Schomburg, en forçar pronunciaments de neutralitat del govern federal. S’hi va sumar el president del Bundestag, Wolfgang Schäuble, protagonista en el seu dia del rescat del sistema bancari espanyol. Precisament, l’agressiva reacció de Madrid va provocar una advertència de la ministra de Justícia, la socialdemòcrata Katarina Barley, mentre alguns polítics conservadors com l’expresident de la Comissió d’Exteriors del Parlament Europeu Elmar Brok parlaven de diàleg i la mediació.
Desmuntat pels jutges de Schleswig-Holstein el relat de la violència i la rebel·lió, Alemanya encara no sap si extradirà Puigdemont. La cancellera Merkel fa bé de ser prudent en relació a la solució d’aquest afer. Si no es podria trobar, en el seu proper viatge a la Xina, si se li acudeix de tornar a parlar del Tibet, que els seus amfitrions li parlin de pasteres, o de Catalunya.
I això, al seu torn, podria provocar que la propera obra d’artistes com Ai Weiwei acabés parlant de Puigdemont, que va ser “el primer presoner polític” de l’Alemanya democràtica, reproduint un titular del segon rotatiu del país, el 'Süddeutsche Zeitung'.
