Covid-19: reconeixement a les víctimes i assumpció de responsabilitats
Com d'habitud i malgrat que la salut sigui una competència transferida, el govern de Quim Torra porta dies queixant-se de tot a Madrid. Per contra, una anàlisi reposada dels fets ens pot dur a aclarir com s'ha arribat a la crisi més gran que patim des de la postguerra. Hem perdut molts, massa, centenars, aviat milers, de catalans, i això és senzillament inacceptable. Quan el meu pare ens va deixar fa uns dies, no vaig poder evitar preguntar-me si a Alemanya també s'hauria mort. Com a mínim, li haurien fet un test quan tocava. Aquí s’ha decidit ignorar els precs de l’OMS, i als únics a qui sabem que han fet el test ben de pressa és als polítics. Les persones cridades a exercir responsabilitats no poden dir-nos que “no busquem culpables”, com ha fet la consellera de Salut darrerament. Els familiars de les víctimes hi tenim tot el dret. Els nostres morts mereixen el respecte de les institucions que els representaven.
En un ja llunyà 7 de febrer, Barcelona va viure un instant de glòria en cancel·lar el Mobile World Congress, mentre a Amsterdam o a Madrid se celebraven fires alegrement. Els responsables del Mobile havien de tenir dades contundents, com les tenia el ministre Pedro Duque, que va declarar que “els investigadors espanyols havien començat a treballar de forma intensa quan es va conèixer aquesta malaltia al gener”. A casa nostra hi ha bons investigadors, però Alba Vergés va defensar amb tossuderia, fins al 12 de març, que Catalunya no estava “en zona de risc”. Aquella percepció havia estat repetida fins a la sacietat pels tertulians habituals, com ara l'il·lustre professor Xavier Sala i Martin, que insistia a dir que “la grip mata més gent”. El New York Times ho desmentiria rotundament el 18 de febrer, com ho van fer al Guardian o fins i tot a Wired. El departament de Salut de la Generalitat manté des de fa anys estretes relacions de col·laboració amb estaments mèdics de diversos països. Algú a la Casa de l’Antiga Maternitat havia de tenir accés a una informació de primera mà sobre les amenaces epidemiològiques que permetés preveure els avenços i el desenvolupament del coronavirus abans que fos massa tard. Les delegacions d'Exteriors fan feina de recopilació de notícies rellevants per a Catalunya. Devien veure el que es publicava i el que estava passant, per molt que l’aleshores conseller estigués distret amagant un greu afer intern, tal com va destapar l’ARA.
Durant el mes de gener, investigadors xinesos havien publicat una sèrie d’articles a The Lancet i al New England Journal of Medicine que haurien d’haver activat tots els senyals d’alarma. El 26 de gener el Science Media Center alemany se’n feia ressò i cridava a treballar en la creació de models de projecció de l’epidèmia a Europa. Dos dies abans hi havia hagut un primer cas a França. El 30 de gener un equip de la Universitat Tècnica de Viena publicava els resultats d’un software de simulació sobre la propagació de la malaltia. Els experts de la televisió pública ORF no paraven de parlar-ne. Simulacions similars haurien d’haver arribat als centres de poder catalans i espanyols, i als equips d’assessors. Les notícies sobre les xifres alarmants que preveien els algoritmes havien de ser conegudes per força.
Era el moment d’aplicar amb urgència plans de contingència que havien de ser en algun calaix. Com deien fa anys Bill Gates i també la majoria d’epidemiòlegs, la propera pandèmia era només qüestió de temps.
Calia fer fabricar i comprar massivament desinfectants, mascaretes, guants, vestits i equipament de seguretat per als equips mèdics, policia, bombers, protecció civil i altre personal amb tasques essencials; ampliar les existències de respiradors, unitats i llits d’UCI; establir protocols de prevenció que evitessin els contagis, també mitjançant zones de triatge als hospitals, per als quals calia preveure personal addicional. Calia fornir d’especialistes i de material sanitari les residències de gent gran; preveure plans de prevenció i contingència per a les grans ciutats, per a les infraestructures crítiques, per als serveis de logística i de distribució; establir protocols amb la indústria agroalimentària, farmacèutica, energètica, preveure el daltabaix econòmic i, en definitiva, anticipar-se a la situació dissenyant polítiques eficients de comunicació, lluny del negacionisme negligent de certes tertúlies i rodes de premsa. El govern de Catalunya i determinades administracions locals, cadascú des de les seves atribucions i capacitats, van tenir moltes setmanes per fer coses.
No consta que passés pas res. El 14 de febrer havia mort la primera víctima de coronavirus a Espanya, la qual cosa indicava la probable existència de centenars de persones contagiades. El València i l’Atalanta van jugar el “partit zero” el 19 de febrer a Milà. Se’l suposa responsable del contagi de milers de persones a Bèrgam, la ciutat on un mes i escaig més tard el diari local ha arribat a publicar desenes de pàgines d’esqueles cada dia, i una infermera va confessar a la CNN que ja no compten ni els morts.
Quan el 20 i el 21 de febrer s’anunciaven els primers centenars de casos a Itàlia, molts països van prendre mesures de contenció. Però el 25 de febrer es jugaria el Nàpols-Barça, i el dia 29 Puigdemont reuniria milers d’avis processistes a Perpinyà.
Els mercats financers ja tremolaven l’1 de març, quan l’epidemiòleg i exdirector del Global Health Council, Jonathan D. Quick, declarava al Guardian que “el pitjor dels escenaris és el probable per al coronavirus”. El dia 5 el director general de l’OMS alertava en un dramàtic missatge que “en alguns països el nivell de compromís i les accions que el demostren no estan a l’altura de l’amenaça a què ens enfrontem”. Tres dies abans, la UE havia avisat des del Centre Europeu per al Control i Prevenció de Malalties que calia “evitar” la participació en “actes multitudinaris”.
El 8 de març el ministre Salvador Illa es limitava a demanar a les “persones amb símptomes” que no assistissin a les manifestacions del Dia de la Dona, on algunes ministres es van deixar veure amb guants de làtex. A Catalunya la representació política va ser nodrida, inclosa la consellera de Salut. Dos dies més tard, l’alcalde de València organitzava una paella amb 2.000 jubilats, mentre Ada Colau negava a la Guàrdia Urbana de Barcelona l’ús de mascaretes “per no crear alarma social”. Aviat se sabria que un 12% dels contagiats d’Espanya eren personal sanitari, amb tendència creixent.
El virus s’escampava com la pólvora i la corba de progressió de casos a tot el país s’accelerava més que la d’Itàlia. Els milers de víctimes mortals, les conseqüències de l'estat d'alarma i el dany catastròfic per a l’economia i per a la imatge internacional d’Espanya eren ja cosa segura. Quan hi érem a temps, la Generalitat no va fer res constructiu per impedir-ho, i ara no para d’assenyalar els altres.
La Xina, Corea del Sud, el Japó i altres països asiàtics se n’estan sortint. Si ells han pogut, no hi ha excuses per haver permès el desastre, el dolor i la ruïna. La manca d’anticipació ha dut el país a la tragèdia més gran que hem viscut en moltes dècades. No és cap consol que altres governs hagin estat més o menys capaços. És el símptoma d’un gran fracàs col·lectiu europeu i occidental.
En democràcia, els representants polítics hi són per servir la ciutadania. Això comença pel respecte per les vides dels ciutadans, i com reblen des de l’OMS, es demostra mitjançant les accions concretes per protegir-les.
Tot plegat és molt greu. Ha arribat l’hora de demanar explicacions.
