“Adeu, regles absurdes”

Els anys més intensos de les seves vides s’han acabat. Queden enrere les sessions maratonianes d’entrenaments, l’exigència de la competició, l’obligació de ser sempre al podi. Ara tenen una vida molt més relaxada. Cadascuna amb el seu projecte personal. Però, ho reconeixen, s’enyoren una mica de l’aigua. Per això es reuneixen de tant en tant i converteixen el que abans eren exàmens en exhibicions. Es tracta de passar-s’ho bé, sense la pressió de tenir una filera de jutges puntuant. Després d’escriure la pàgina més gloriosa del seu esport al país, les noies de l’equip de sincronitzada s’han convertit en les Olympias.

Ara s’encarreguen de meravellar els espectadors. Els clients són diversos. Des de conferències fins a casaments, passant per empreses o clubs. Només cal que hi hagi aigua. Ja sigui a la piscina d’un hotel o a mar obert. “S’han acabat les regles absurdes de la competició. Ara creem per passar-nos-ho bé i perquè la gent també disfruti”, explica l’Andrea Fuentes, antiga capitana i solista de la selecció. Ella va ser la ideòloga d’Olympias: “Sempre havia pensat que quan deixéssim la competició podríem seguir fent exhibicions”. Dit i fet.

L’Andrea va abandonar la selecció el 2012, després dels Jocs de Londres. Li va comentar la idea a la Marga Crespí, que s’hi va afegir de seguida. I un any després s’hi van sumar la Clara Basiana i la Paula Klamburg, que seguirien competint fins al 2016. La cinquena membre és la Tina Fuentes, la germana de l’Andrea, que havia format part de la selecció fins als Jocs d’Atenes 2004. Elles són el cinc titular d’Olympias. Però no les úniques. En alguns casos, segons on i quan tinguin les actuacions, demanen ajuda a altres companyes.

Són, sobretot, amigues. La Clara, la Paula i l’Andrea es troben en un bar de Barcelona per parlar d’Olympias però la conversa de seguida deriva cap a temes personals, les coses quotidianes del dia a dia. Hi falten la Marga, que és als Estats Units col·laborant temporalment amb el Cirque du Soleil, i la Tina.

Després d’anys i anys entrenant-se al màxim per trobar noves actuacions, això s’ha convertit en un divertimento. No amaguen que encara les motiva més la possibilitat de fer el que abans prohibien les normes de la sincronitzada. “Hi ha coses imprescindibles a la competició que eren imperceptibles per a la majoria de la gent. En canvi, algunes de fàcils són les que més ovacionava el públic. Ens centrem en això, en el que més agrada”, comenta la Paula. Ara les normes les marquen elles, afegeixen objectes als exercicis, ballen fora l’aigua o apareixen per sorpresa amb una cua de sirena.

Expliquen que no els cal gaire preparació. Els exercicis bàsics estan més que apresos i només cal afegir-hi les novetats. A vegades, quan alguna té una idea, ho grava en vídeo per compartir-ho amb les companyes. Parlen de què faran a la següent exhibició. “Per exemple, així”, diu la Clara, aixecant-se. I comença a fer anar els dits, a dibuixar figures a l’aire com si fos el llenguatge dels sordmuts. Cadascuna té un codi. El memoritzen i ho provaran uns dies abans d’actuar. Amb una jornada d’entrenament, diuen, n’acostumen a tenir prou.

No saben fins quan durarà el projecte Olympias. “No em veig nedant fins als 60!”, bromeja l’Andrea. Però tampoc sembla que els importi gaire perquè, en el fons, no fan de les exhibicions el seu negoci principal. No viuen d’això. Simplement, ho porten al seu ADN.