El triomf de l’aznarisme
No és sorprenent que l’entorn mediàtic del PP i Ciutadans hagi construït un relat d’hostilitat contra l’independentisme. La unitat d’Espanya per damunt de tot és sostinguda avui gràcies a una visió essencialista de la Constitució. I en aquest context no hi pot haver diàleg polític sinó submissió a la llei. Consegüentment, el govern de Catalunya no és un subjecte polític sinó un malfactor sense cap legitimitat política. Un malfactor cínic, tergiversador i conspirador que pot ser fàcilment ridiculitzat, deshumanitzat i fins i tot titllat de feixista, xenòfob, colpista, etc. I els ciutadans que el voten com un grup d’abduïts de classes mitjanes que el segueixen com xaiets. I el que és més sorprenent és que aquest relat mentider és assumit com a propi per la totalitat de l’establishment mediàtic espanyol. Excepte Podem i el seu entorn defensor d’un altre marc, el del referèndum pactat, que són acusats de traïció a la bandera i al sistema democràtic. Tot el que queda a la dreta de Podem és cridat a abraçar un relat preparat a les cuines de la FAES; es constata així el fracàs del PSOE i el seu entorn a l’hora de crear un horitzó alternatiu.
Antoni Puigverd, un dels cronistes que més ha seguit l’evolució del discurs de la FAES i del PP, resumia a La Vanguardia (14-12-2015) el relat aznarià dient que havia sabut aprofitar hàbilment el consens al voltant de la lluita contra ETA per proposar la reunificació Espanya, i corregir en sentit recentralizador el que ell, ja des dels seus anys de funcionari a la Rioja, considerava l’error principal de la Constitució. Aquesta concepció, doncs, no s’ha de circumscriure a l’actualitat sinó que ve de lluny. El model autonòmic tenia un 54% de suport l’any 2006, que va anar caient progressivament fins a un 37,3% el maig d’aquest any. I encara és més revelador el suport a la recentralització, que augmenta d’un 9% (2006) a un 30,9% avui, i que supera clarament els partidaris d’una descentralització més gran (23,5%) (CIS 2017). Aquests números mostren l’eficàcia de l’aliança estratègica, treballada molt bé des de la FAES i desplegada hàbilment durant la crisi, entre el centralisme pretèrit i un neoliberalisme que promou l’eliminació de les “malbaratadores autonomies” per reduir al màxim l’administració pública.
Puigverd assenyalava també que el relat va ser complementat per un grup d’intel·lectuals que, sent “partidaris del republicanisme cívic i abanderats de la tradició il·lustrada [...], atacaven el catalanisme identificant-lo amb la premodernitat”. “Exigien la desaparició del filtre de la nacionalitat entre la ciutadania i l’Estat”. Aquest segon grup és el que acaba d’articular un relat poderós que serveix no només per reagrupar en el PP totes les famílies de la dreta espanyola (extrema dreta, neoliberalisme i conservadorisme moral) sinó també per eixamplar-lo cap a terrenys situats més cap a l’esquerra, especialment cap al PSOE.
Amb la crisi vam veure com figures centrals d’aquest “republicanisme cívic”, que diu que defensa l’eliminació de la nacionalitat entre la ciutadania i l’Estat, abraçaven el neoliberalisme més abrandat a partir d’una redefinició perversa del concepte de ciutadania: una ciutadania definida únicament pels drets individuals però hostil a qualsevol iniciativa ciutadana que aspirés col·lectivament a discutir l’ statu quo tant en la qüestió econòmica com en la qüestió nacional.
Un republicanisme cívic, suposadament hereu de la Revolució Francesa, que és ara irònicament monàrquic i que s’ha ajustat a les tesis de la FAES, i del qual Ciutadans és el fill pròdig. Un partit que des d’una aparença de modernitat s’inspira tant en la dreta neoliberal com en un neofalangisme aznarià desacomplexat per derrotar tant l’independentisme/catalanisme com Podem en nom de la preservació del règim del 1978. Per cert, una defensa de la Constitució que sovint en perverteix l’esperit tant en la qüestió nacional/autonòmica com en la qüestió social (revisió del títol VIII, l’estat de les autonomies i el concepte de nacionalitats, aplicació del 155, així com reforma exprés de l’article 135 laminant els drets socials de tots els espanyols).
L’essència del projecte FAES/aznarià ara és més potent que mai i ha ocupat la centralitat del debat polític. Una part notable de la societat espanyola gira cap a la dreta i s’abraça a Rivera i a Rajoy, fet que significa que hi ha una legitimació per acceptar, a curt termini, qualsevol acció repressiva a Catalunya, i a llarg termini per acompanyar una reforma regressiva i centralista de la Constitució del 1978. La reacció revisionista aznariana comença a caminar. La FAES ha guanyat.
