Era l’hivern del 1996 al gèlid Moscou quan Ricardo Ortega, històric col·lega d’Antena 3 que va acabar morint mentre feia una cobertura informativa a Haití, em va advertir assenyalant un monitor: “Vint anys de guerra seguits. Imagina’t com deu ser”. El televisor escopia imatges de l’Afganistan, i el seu comentari em va torturar durant un temps. M’obligava a imaginar-me el que deu ser viure en conflicte -fam, mort, risc extrem, por, malalties, incertesa, bombardejos, segrestos, tirotejos, destrucció...- durant dues dècades seguides. Això em va passar fins que vaig normalitzar el conflicte afganès, que continua immutable mentre passen els anys, amb altres actors i altres protagonistes però amb les mateixes víctimes de sempre, més desesperançades, més miserables i més terroritzades que mai.
Quaranta anys després de la invasió soviètica, que va fer retrocedir el país uns quants segles i va convertir els mujahidins en l’exemple de l’extremisme islamista mundial, l’Afganistan continua en guerra, atrapat en un bucle temporal. Ara són els invasors nord-americans els que pacten una sortida honrosa amb els talibans, hereus dels lluitadors per la llibertat que van posar contra les cordes les forces russes als 80. I, de nou, l’acord no té ni cap ni peus.
Rendibilitzar morts
Vint anys després de l’ocupació militar en resposta a l’atac del saudita Ossama bin Laden contra les Torres Bessones de Nova York i de guerra sense quarter contra els talibans, que ha implicat la destrucció de bona part del país i innombrables víctimes col·laterals (nens, gent gran i civils indefensos -els morts s’estimen en més de 150.000-), la causa noble adduïda pels EUA per envair el país centreasiàtic ja no és important. El govern nord-americà sortint va deixar de rendibilitzar els morts afganesos el dia que va descobrir que salvar vides de soldats nord-americans li donava més vots. Al febrer va signar un acord amb els talibans que implica la retirada sempre que els estudiants de teologia no permetin a Al-Qaida operar al territori. Una condició complicada, atès que la col·laboració entre els dos grups és tan estreta que és difícil de dir qui és qui.
Com a part de l’acord, Washington està posant en llibertat presos talibans, un gest que enfurisma la població afganesa, víctima dels excessos dels islamistes, caracteritzats pel seu menyspreu pels drets humans, les dones o la tolerància religiosa i que són responsables de freqüents atemptats contra civils com a estratègia per accelerar les concessions nord-americanes. Avui podria tenir lloc l’alliberament de 7.000 reclusos talibans, empresonats per les autoritats afganeses per activitats criminals, que s’afegirien als 5.500 ja alliberats com a gest de bona voluntat dels EUA. El responsable de negocis nord-americà Ross Wilson va assegurar que aquest alliberament massiu entrava en l’acord de pau signat a Doha, però alguns experts avisen que l’excarceració no figurava en el pacte original. Es tem que va ser incorporada en diversos annexos que mai ningú va publicar ni compartir, cosa que ha aixecat la indignació dels més familiaritzats amb l’acord, molt especialment del govern afganès, menystingut pel secretisme nord-americà i les imposicions de Washington, que l’obliguen a ser benevolent amb el moviment radical que ha mantingut el país de genolls durant dues dècades.
“Malauradament, el govern afganès va perdre tota la influència que hauria de tenir. El seu únic ressort és mobilitzar els afganesos en favor seu, però l’administració del president Aixraf Ghani perd legitimitat dia rere dia entre els afganesos”, lamentava el portaveu del Consell de Seguretat Nacional afganès, Rahmatul·lah Andar: “Ells [els talibans] no van complir la seva promesa [en l’acord] de reduir la violència, i els presos alliberats van tornar als camps de batalla”. Aquest serà el destí dels pròxims presos alliberats, perquè els talibans no hauran guanyat la guerra fins que no tinguin el poder absolut, amb la presència dels EUA o sense. Per desgràcia, gràcies a Moscou i a Washington, encara queden anys de guerra a l’Afganistan.