Aguirre, Cifuentes, Torra

“Avui són innocents”, va dir la portaveu Cayetana Álvarez de Toledo en relació a la imputació d'Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes per corrupció i una rastellera d'altres delictes que inclou prevaricació, suborn, falsedat documental i el repertori habitual en aquests casos. Habitual en ministres, presidents autonòmics i una multitud de càrrecs alts, molt alts i no tan alts del PP que s'han vist (i previsiblement es veuran) cridats per la justícia a causa de la seva activitat delictiva, presumpta o provada, durant l'exercici d'aquests mateixos càrrecs. El partit amb més causes de corrupció obertes de tota la Unió Europea, etc. Coneixem tant la naturalesa del PP que ja cansa el simple fet de parlar-ne. Però el PP ha estat fins fa poc, i durant molts d'anys, el partit més important d'Espanya i encara ara és, tot i passar per hores baixes, el partit del poder per antonomàsia. Els seus successius portaveus s'esforcen a superar l'enrenou de cada nou escàndol de corrupció aplicant el mateix argument als imputats de torn: “Avui són innocents”. Fins que deixen de ser-ho perquè són condemnats, o fins que troben algun jutge afí que els fa el favor d'esgrimir algun tecnicisme per absoldre'ls o per sentenciar-los a la mínima pena possible. I d'aquesta manera, a empentes i rodolons, Casado i la seva executiva confien a acabar de “regenerar” algun dia una organització que és impossible de regenerar, perquè una de les seves raons de ser és precisament el robatori de diners públics. No oblidem que des del carrer Génova es va arribar a produir un document (que s'enviava als càrrecs del partit a les administracions locals per correu electrònic i en format PowerPoint) amb instruccions precises per desviar fons de les campanyes electorals a la caixa B del partit.

Mentrestant, el president Torra avui també és innocent de desobediència, però té molts números de ser-ne culpable després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi celebrat vista contra ell per aquest delicte, pel qual la Fiscalia s'ha querellat contra ell. Amb les seves gesticulacions amb llaços i pancartes, Torra i el seu govern van demostrar una ineptitud política sorprenent, que s'ha de carregar al compte del “moment d'excepcionalitat que vivim”, feliç expressió que serveix d'excusa per a tot. Però que la Fiscalia s'aferri a això per intentar inhabilitar-lo demostra una cosa encara més alarmant. A saber, que hi ha fiscals i magistrats que han convertit en rutina la perversió democràtica de fer política a través de la justícia, i de fer-ne, a més, amb les vísceres: l'ús de la justícia com a eina de venjança i escarment. Es veu que fer malabarismes amb pancartes i llaços, per estrafolaris que resultin, és d'una perillositat intolerable per a la salut democràtica d'Espanya. Robar diners públics a palades, i en operacions perfectament orquestrades, no tant. Els que roben avui són innocents i demà ja ho veurem; damunt Torra, en canvi, pesa la presumpció de culpabilitat per una bajanada. Qüestió de prioritats, com se sol dir.