El perfil d'Enric Jové: Aitor Elizegi, president de l'Athletic Club

Marquetinià i publicistaUs imagineu Ferran Adrià com a president del Barça? Doncs Aitor Elizegi és el Ferran Adrià de l’Athletic Club. Un, cuiner i culer; l’altre, cuiner i lleó. Ambdós innovadors excèntrics en el món de la restauració, que s’han forjat una fama internacional, cadascun a la seva manera. Un amb estels, l’altre amb un tros de negoci. Els dos van acabar en la restauració perquè amb la pilota no eren tan bons com amb els fogons.

L’Aitor era un nen que baixava de Santutxu, el seu barri, a San Mamés i esperava al minut 15 de partit per entrar d’amagat a l’estadi. Ara, quaranta anys més tard, ha acabat ocupant la llotja de San Mamés. Una idea que sempre li havia rondat pel cap, però que ningú es podia imaginar que es faria realitat.

El somni va succeir l’any passat, contra tot pronòstic. El PNB sempre ha estat molt present en els òrgans de control de l’exèrcit futbolístic dels bascos. Ha controlat i dominat les eleccions, així com els presidents i les seves juntes directives. Per primer cop en anys, un tipus aliè al partit i que competia contra el delfí de la junta sortint va accedir a la presidència, guanyant per tan sols 85 vots de diferència. Ni la força de l’entorn empresarial del contrincant, ni la força del braç polític jeltzale, ni els bons resultats esportius del club van poder evitar la sorpresa i el corresponent sorpasso al candidat del poder. Era la segona vegada que es presentava, però la primera com a cap de cartell.

En l’anterior intent, el 2011, la seva planxa -així és com es denominen les candidatures a directives al País Basc- va perdre i encara recorda el dolor i la decepció d’aquell dia. La vida dona segones oportunitats i aquesta l’ha aprofitat. Un cop a dins, les seves obsessions han sigut treballar de valent, dedicar-s’hi fins a l’extenuació, la devoció per entendre les claus del mercat de l’esport rei i molta voluntat de canviar coses (quelcom que està al seu ADN).

És un copiar i enganxar del que van fer Ferran Soriano i Marc Ingla quan van aterrar al Barça: intentar posar-hi el màxim d’hores amb el mínim de dies per entendre-ho tot. Tot i que amb ell quinze minuts poden convertir-se en dues hores si la conversa l’enganxa i pot discutir qualsevol concepte que es plantegi, per poc rellevant que sigui. Un tipus que ha creat una marca culinària per renovar la cuina basca des de l’slow food vol fer de l’equip dels seus amors una marca global que faci seguidors gràcies al seu model social de proximitat. Aquests principis entronquen amb la cultura esportiva del club biscaí, matèria primera propera i amb traçabilitat.

L’Athletic Club és el darrer vestigi de l’essència original del futbol: competir només amb els teus contra les forces planetàries representades per colònies d’esportistes dels cinc continents ha esdevingut l’equivalent a un combat de boxa entre un pes gall i un pes pesant. El respecte al territori és l’essència d’un club que només competeix amb esportistes nascuts o educats esportivament a Euskal Herria.

En aquest món Elizegi se sent còmode com quan tria tomàquets per als seus restaurants -només hi són aptes els de Gatika. Un cuiner que després de formar-se en l’alta cuina va intentar replantejar-se un model per modernitzar i comercialitzar la cuina basca des del quilòmetre zero. Per defensar aquests principis ha començat al món del futbol amb una petjada sòlida i una contundència de chicarrón del norte : ha entrat al cos a cos amb Paco Roig, president del Villarreal, i ha generat fitxatges bidireccionals d’anada i tornada. Si tu em prens un navarrès, jo et robo un biscaí.

Considera que el club representa totes les capes i castes socials barrejades sàviament en un estadi per representar l’essència del poble basc en un camp de futbol. Això és la saviesa cultural d’un país asseguda mirant com onze dels seus defenen la seva forma de ser. Mikel Martínez, un seguidor conspicu de l’Athletic Club i metge de la Vuelta a Espanya durant anys, va ser el seu pare adoptiu en les creences de la religió athlètica. Ell el va il·lustrar, connectar i convertir a la causa. És proper però somia en gran, és afable però contundent en les seves idees, que defensarà com si fos William Wallace a Brave Heart. Diu que ells no són pas més que els altres, però que tenen un fet diferencial.

Així és el cor d’aquest home que és capaç de reconèixer que Aymeric Laporte és un dels seus, però que amb ell de president no hauria jugat a l’Athletic Club. Quan t’explica això ho tradueix en termes de dopatge emocional, o dient que és utilitzar dreceres per competir amb els teus valors.

Vol ser un directiu que viu a peu de carrer, a Ibaigane, la mítica seu social de l’equip, diu que han de ser-hi els socis i no els directius. Tan bon punt va arribar va crear el programa Bazkideen Hitza per escoltar totes les sensibilitats que hi ha entre els aficionats.

Reconeix que la seva obligació presidencial és entregar-se amb dedicació a l’Athletic Club, deixant tota la resta de coses que ha de fer de costat, fer-ho tan bé com pugui i tornar-se a apartar quan acabi el seu mandat perquè uns altres segueixin. Per agafar velocitat de creuer no ha trigat a fitxar executius que millorin la plantilla fora del camp, ja que a dins el seu nou director esportiu ha dit que no contractaran nous jugadors.

El seu aita -pare en llengua basca-, delineant de professió, li va introduir la passió pel futbol, la pilota basca i la gastronomia mentre veia com feia sopa en una societat gastronòmica. L’àvia, peixatera, li va explicar com tractar la matèria primera del país mentre ell se li cruspia les angules vives. La mare, fornera, li va fer repartir pa per les cases perquè tingués clar amb què no havia nascut sota el braç.

Ell deixarà com a llegat als seus dos fills els mateixos principis que el van fer tal com és. El futbol necessita molts Aitors per mantenir els principis rectors que l’han fet l’esport més gran.