Tot el poder per al soviet llibertari de Joan Colomo

BarcelonaJoan Colomo és un cas únic, i el nou disc L’oferta i la demanda, que ahir va presentar al Mercat de Música Viva de Vic, potencia encara més la singularitat del músic de Sant Celoni. “El meu nom el sap tothom. Soc el diner i acabaré amb el vostre món”, canta Colomo. La cançó és titula El diner i es podria interpretar amb ràbia, irritació o tristesa, però ell s’estima més inserir-la en un context ballable, el del techno-pop atabalat que caracteritza el nou treball. A la carpa negra del Mercat, Colomo i la seva banda van crear un estat d’ànim alegre i llibertari, especialment adequat per dessacralitzar les consignes i en què es reclamava la redistribució de la riquesa amb una naturalitat tan candorosa que tot plegat resultava irresistible. “Jo no sé ballar, així que no us en faci vergonya”, va dir per convidar el públic a ballar mentre tocava Ritme pervers. El missatge era inequívoc: deixa’t anar, que aquí no trobaràs ningú que et jutgi. Ni tan sols una sonorització millorable va impedir que el nou xou de Joan Colomo fos una celebració, una mena de festa d’aniversari en un soviet llibertari on les qüestions de macroeconomia es discuteixen a la pista de ball.

Una estona abans L’Atlàntida va ser testimoni d’un altre prodigi, tot i que d’un tarannà ben diferent. Els Pinker Tones i el Quartet Brossa, amb la col·laboració del coreògraf Toni Mira, el thereminista Víctor Estrada i les veus del Quartet Mèlt van estrenar Leon, l’espectacle sobre Léon Theremin amb què van guanyar el premi Puig-Porret l’any passat. En comptes de centrar-se en l’invent musical, el theremin, l’espectacle és un relat biogràfic en tres moviments. El primer, musicalment més alegre, fins i tot pop i proper al Broadway de Gershwin, il·lustra la joventut de Theremin, amb la corda dels Brossa i l’electrònica dels Pinker Tones transmetent la passió de l’inventor rus. Després el color s’enfosqueix per recordar el gulag i la melancolia va amarant la música. A Leon funcionen moltes coses molt bé: els Mèlt com a cor grec, el barret que identifica el personatge i va canviant de cap i sobretot la mesura amb què es relacionen els elements musicals, escènics i visuals, fugint sempre de l’acumulació.

En el mateix escenari el Niño de Elche va fer un tast del disc Antología del cante flamenco heterodoxo amb el guitarrista Raúl Cantizano i la teclista Susana Hernández. Aquest cop va aconseguir l’ovació sense forçar el gest provocador, potser perquè el públic no el convidava a actuar a la defensiva, com sí que passa en els concerts en festivals flamencs. Així, més relaxat, va brillar en moments tan diversos com Deep song de Tim Buckley (Lorca), el Fandango cubista de Pepe Marchena que va cantar a la platea i El tango de la Menegilda, “un homenatge a la picaresca i el lumpen ”.

La diversitat musical és ben present al Mercat. Dimecres, per exemple, es podia passar de les valencianes Pupil·les a les argentines Perotá Chingó i la formació barcelonina Alma Afrobeat Ensemble. Les Pupil·les van aplegar un públic molt jove, còmplice natural d’una proposta que combina el feminisme amb les músiques urbanes i la poètica d’amor i combat d’Estellés. El folklore de creació de Perotá Chingó va triomfar sense discussió entre el públic. I va tancar una de les carpes la solidesa interpretativa d’Alma Afrobeat Ensemble, una banda que els ajuntaments haurien de tenir ben present per canviar una mica l’estètica de les festes majors.

Fora dels escenaris, un dels actes més rellevants de la segona jornada del Mercat va ser la trobada sectorial per informar sobre com organitzar-se per aconseguir una modificació de la llei del règim de l’artista del 1985 i, per tant, aclarir quina ha de ser la relació contractual entre músics i sales, festivals, promotors i ajuntaments.

També ahir, l’Acadèmia Catalana de la Música va anunciar la creació dels Premis Alícia, uns guardons anuals que volen “promocionar de manera transversal els valors artístics, culturals i socials de la música produïda a Catalunya”, sense distinció de gèneres o estils, segons va explicar el president de l’Acadèmia, Gerard Quintana. La gala dels premis se celebrarà al juny, i el nom és tant una referència a Alícia al país de les meravelles com a la pianista Alícia de Larrocha, a més d’una “reflexió sobre la necessitat de feminitzar el sector cultural”.