Bocins de vida

Dimarts passat va ser d’una intensitat emocional abismal. Les compareixences a la comissió del 155 provocaven felicitat i desolació alhora. De fet, atrapava la dignitat i el coratge que destil·laven les paraules dels consellers i la consellera, amb reflexions vitals que en alguns moments fins i tot feien feredat.

L'última a intervenir va ser la consellera Bassa, que després de parlar dels efectes polítics i socials del 155, en un exercici d’honestedat i valentia exquisida va posar la vida al centre, evidenciant les conseqüències en la salut del que estan vivint.

Així, va transformar vulnerabilitat en fortalesa, va mirar cara a cara al dolor i ens el va mostrar, destrossant la banalització que alguns estan fet dels seus presidis. Alhora va trencar la imatge de superhomes o superdones, humanitzant i dignificant encara més la seva realitat.

Va parlar de vida, com a forma de cura cap a ella però també cap als companys i la companya empresonats, perquè posar paraules al que vius i compartir-ho és una forma d’acceptar, reconèixer i poder digerir una experiència tan dura com és el presidi.

Llavors una imatge em va quedar clavada a la retina. L’hora del comiat. Els consellers i la consellera marxaven del Parlament i després d’acomiadar-se, Dolors Bassa pujava a la furgoneta, enfilant la tornada cap a la presó. Sola.

Aquella imatge va ser una bufetada de realitat. Tot es ressituava i aquelles hores prèvies tan sols havien estat producte d’una bonica il·lusió i ara, de nou s'evidenciava l'absoluta solitud que viuen Dolors Bassa i Carme Forcadell.

El presidi evidentment és duríssim per a tothom, però no poder tenir un grup, ni que sigui una persona que et pugui fer de mirall, en una de les situacions més difícils de gestionar com a ésser humà com és la privació de llibertat, afegeix més pes al procés emocional.

Perquè el grup sosté, omple temps i esdevé un esmorteïdor de vivències i emocions. Poder compartir construeix realitats conjuntes i t’ofereix certa perspectiva perquè et permet viure en i amb l’altre. La solitud forçada embolcalla el temps encara de més lentitud i extrema el recer en tu mateixa, i sembla que les parets de la presó poden arribar a prendre més alçada.

De sobte vaig sentir la urgència de construir companyonia, tal com demanen les companyes de @capdonaenloblit, i intentar aconseguir això de “compartir i viure en l’altre”. I aquí és on em vaig adonar de la possibilitat d’oferir alguna cosa més a les cartes que arriben als centres penitenciaris. Enviar-hi bocins de vida, fragments de benestar perquè en puguin gaudir i assaborir allà dins.

Perquè compartir les vivències positives i reconfortants facilita l’exercici d’extreure’ns i connectar amb altres realitats, construint així identitats entrellaçades cada cop més resilients. Perquè compartir allò personal que ens inspira, allò que ens ajuda en els moments més complexos, allò que ens dona resguard... cultiva vida. Parlar de poesia, música, pintura, natura, experiències sensorials... que ens alimenten, té la capacitat d’emocionar i reparar l’altre. I alhora teixim allò tan preciós que se’ns ha ensenyat des del feminisme, la sororitat.

Us animo a abrigar les nits més gèlides que els ha tocat viure amb la bellesa i l’escalf de les nostres cartes carregades de #bocinsdevida.