Solidaritat a distància

Fa poc més d’un any, em trobava a la frontera entre els EUA i Mèxic. Hi era en el marc d’un projecte internacional (ILVP) en el qual treballàvem amb persones de diferents països en l’anàlisi i l’abordatge de la problemàtica del tràfic d’éssers humans. De la mà d’una entitat humanitària que treballava allà vam poder conèixer la realitat de les persones que decideixen emprendre el viatge per aconseguir el suposat Somni Americà.

En aquell espai carregat d’històries de vides atrapades i aturades en els punts fronterers, no deixaven de repetir-nos que per molt dur que fos el camí (a peu, sobre camions o als sostres dels vagons de tren), la por al que deixaven enrere era molt més gran que no el temor del que els podia arribar.

Fugir de la mort sense saber si arribaràs amb vida al teu destí sembla una paradoxa, però quan es conviu amb la desesperació, el simple dubte és motiu suficient per arriscar.

Precisament, mentre ja marxàvem, rere el reixat que separa i condemna aquelles que tan sols busquen una vida millor, vaig sentir el plor desconsolat i trencat d’una criatura que estava sola, amagada rere un pilar de formigó immens. A la meva pregunta sobre què es feia en aquells casos, frustrades davant la impossibilitat d’actuar per les polítiques imposades per Trump, em van respondre: “Si ha vingut amb algú ja el trobarà i si no serà una més de tantes criatures engolides per la frontera i les seves hienes”.

Les màfies continuen ensumant i devorant tot allò que consideren un producte rendible o explotable, alguna cosa de la qual treure rèdit econòmic, ja sigui mitjançant el pagament pels viatges o amb l’explotació sexual o laboral de les persones traficades. A l’altra cara de la moneda trobem alguns països com els EUA, que tal com s’ha desvelat aquests darrers dies, amb les seves polítiques frontereres, cada cop més dures, extirpen la mainada de les seves famílies i les amunteguen en condicions d’extrema indignitat humana.

Les polítiques d’immigració dels diferents països de la UE o dels EUA, cada cop més dures, se sumen a la desesperació absoluta per fugir de les situacions extremes i porten moltes persones a emprendre uns viatges sense altra alternativa que optar per rutes cada cop més perilloses, posant així en risc les seves vides i les de les criatures que les acompanyen.

Moltes moren pel camí. La batzegada de la imatge d’una criatura morta, com el cas de la Valeria, de 23 mesos, que va morir a l'esquena del seu pare mentre intentaven creuar la frontera entre Mèxic i els EUA, o la de l’Alan, el nen sirià que va colpir el món sencer en aparèixer mort en una platja de Turquia, se’ns clava a l’ànima i, per un instant, trenca amb l’anestèsia col·lectiva que ha normalitzat la mort “dels altres”. De sobte connectem amb la injustícia i ho considerem inacceptable, i es dispara des de la distància un sentiment de solidaritat amb majúscules. No obstant això, quan la distància s’escurça i es converteix en proximitat, de sobte la por i la desconfiança dinamiten tot allò que s’havia construït des de la nostra zona de confort, a cop d’emoció caduca, i no des de la mirada de la dignitat i els drets humans.

Plantegem-nos si ens sentim igual de solidàries davant aquells menors no acompanyats que arriben al nostre país.