Albanesos, 20 anys després

Del restaurant Korcagin de Belgrad en parlen les xarxes socials i molts mitjans de comunicació com a espai emblemàtic del nacionalisme serbi. El Korcagin té vetats els plats albanokosovars, només faltaria, alhora que es vanta d’oferir especialitats de països que no han reconegut la independència de Kosovo. Cap problema, doncs, per a plats espanyols, eslovacs o romanesos. Però el Korcagin ha volgut anar més enllà i ofereix, últimament, gambes a la graella en agraïment a la República de Palau, un petit estat d’Oceania que primer va reconèixer Kosovo i després se’n va desdir. I això té premi. La fama del Korcagin no para de créixer a mesura que es commemora el vintè aniversari de la guerra de Kosovo, que es va lliurar entre el 24 de març i el 10 de juny del 1999. Un sobresalt provocat per l’operació de neteja ètnica, el buidatge de Kosovo, desplegat pel règim ultra de Slobodan Milosevic. Centenars de milers de persones -més de 750.000, segons l’ONU- van ser tretes a la força de casa seva i llançades a les carreteres que conduïen a la frontera amb Albània. La resposta occidental no va ser dubitativa com ho havia estat vuit anys abans a Bòsnia. Pocs s’esperaven que l’OTAN, que complia 50 anys, convertiria Albània en una base des d’on s’enlairarien els avions per bombardejar Sèrbia i destruir objectius estratègics a Belgrad mateix, com ara els estudis centrals de la ràdio i la televisió. Cap capital europea havia estat atacada per l’aviació occidental des de la Segona Guerra Mundial. Ni tampoc des d’aquella guerra hi havia hagut una neteja ètnica comparable. Allò va ser el començament del final de Milosevic, que de la nit al dia va veure Kosovo convertit de facto en protectorat de l’OTAN mentre 200.000 serbis s’afanyaven a fugir deixant enrere cases i propietats. Només uns 30.000 s’hi van quedar.

No hi va haver Gran Albània

Tot i les seves conseqüències terribles, la guerra de Kosovo va generar expectatives de renaixement territorial, econòmic i cultural. Però l’articulació d’una Gran Albània, d’un únic poble albanès, quedaria en no res. La gent, a Tirana, fabulava sobre com l’OTAN i la UE recompensarien els sacrificis dels albanesos de tots dos costats de la frontera després d’haver passat dècades oprimits. Els uns, esclafats pel règim comunista d’Enver Hoxha, i els altres, humiliats pels serbis, per als quals els kosovars sempre van ser “els turcs”. Però més enllà d’unes quantes inversions econòmiques amb comptagotes, no ha estat fins al novembre del 2018 que Albània ha començat a ser considerada per la UE com un país amb prou garanties per a les inversions i el turisme: 20 anys després de la guerra de Kosovo i a punt de complir-se’n 30 de la caiguda del Mur de Berlín. Unes expectatives favorables que ara com ara no han frenat la tendència cíclica als sobresalts socials i polítics provocats per la corrupció. Amb tot, una conquesta d’Albània és haver reduït la desocupació al 16%. A Kosovo, mentrestant, l’atur ja no és del 70% com el 2004, però no baixa del 27%. I amb una diàspora d’uns 700.000 kosovars repartits per Europa, especialment per Alemanya i Suïssa, la regió albanesa de Iugoslàvia rescatada per Europa en una guerra que va fer més de 13.000 morts ha passat de protectorat a estat fallit.

Al restaurant Korcagin continuaran fent precs perquè s’acabi d’ensorrar i demanen als Estats Units de Trump que, com ha fet la República de Palau, es desdigui del reconeixement de Kosovo. A canvi, prometen tres dies de barra lliure.