No. Catalunya no s’aturarà. Mai

Membre de Som AlternativaFoto fixa: societat dividida, política de blocs i empat etern entre indepes i no indepes. Per sort, cap societat és estàtica. És cert que hi ha moments en què no es mou res o en què els moviments són gairebé imperceptibles. Però de vegades la història es condensa i s’accelera. Avui, a Catalunya, aquesta acceleració la protagonitza una societat profundament mobilitzada, que es fa preguntes i que està disposada a lluitar per fer sentir la seva veu. Ho vam viure l’1-O. Aquell dia va quedar clar que intentar frenar el moviment amb decrets, eleccions i investidures és i serà un fracàs. Sempre. Catalunya no s’aturarà.

Sens dubte hi ha molts interessats a consolidar blocs. D’una banda, en tenim uns quants que construeixen bloc al voltant del concepte de sobirania amb l’objectiu d’apuntalar el seu poder. Un poder que, curiosament, han fet servir per vendre la sobirania dels catalans al millor postor. Amb sort i a còpia de passes al costat, potser comencem a perdre’ls de vista. De l’altra, en tenim uns altres -sense militància, sense alcaldies, però amb un ampli suport dels conglomerats mediàtics de la banca- que pretenen abanderar una suposada majoria silenciosa basada en el menyspreu. Per sort Catalunya no és com ells la voldrien: mentre que ells volen condecorar la policia que apallissa la gent, el 81% dels catalans troben inacceptable la violència del PP, del PSOE i de Cs, aplaudida per Felip de Borbó. La Catalunya que volen construir no existeix. Finalment, la política de blocs es veu paradoxalment reforçada per una certa manera de negar-los: el ni-ni de ni DUI ni 155. Voler fer d’àrbitres és legimitar un partit impossible d’acceptar. Un partit en què d’una banda tenim gent lluitant pacíficament per recuperar sobiranies i de l’altra tenim la imposició, la negació de drets i la repressió. Voler ser àrbitre és acceptar el partit. I és inacceptable.

Però no. Catalunya no s’aturarà mai i els blocs cauran. No hi ha empat etern perquè milions de persones ja han descobert que el partit està comprat, i el millor, el més important, és que aquestes persones estan decidides a canviar les regles de joc d’arrel. Mentre l’Estat fundat en l’oblit i la imposició de Francisco Franco intenta mantenir-se, la gent es rebel·la. Voldríem -qui no- que la gent es rebel·lés arreu de l’Estat. De moment hi contribuïm començant a Catalunya. Sí, senyor censor: rebel·lar-se. Li agradi o no, tingui clar que milions de persones a Catalunya oposaran resistència. I tiraran endavant.

En un moment en què, sens dubte, s’obre una nova etapa política, l’horitzó republicà és una realitat que esborra qualsevol foto fixa, qualsevol bloc. Adeu a “eixamplar la base de l’independentisme”, als abanderats de suposades “majories silencioses” i als ni-nis. L’1-O va quedar clar que avui a Catalunya hi ha un anhel profund de recuperar sobiranies, d’arrencar-les, si cal, conscients que cap sobirania ens serà retornada versallescament. L’1-O a la porta dels col·legis ens vam trobar indepes, no indepes, federalistes, confederalistes, gent que ha votat Podem, ERC, la CUP, Puigdemont o l’extint PSC. Si, he dit “extint”. I estic segur també que, voti el que voti tota aquella gent, l’anhel d’una Catalunya amb, per exemple, una sanitat lliure dels paràsits dels beneficis empresarials, i amb un ensenyament públic, laic i just és majoritàriament compartit. Estic segur també que la força de l’1-O és l’única capaç d’implementar una Catalunya més justa i -molt important- que tingui clar que la seva lluita és un regal per als andalusos, madrilenys, extremenys, gallecs, bascos, francesos, grecs, argentins, bangladeshians i per a tot un món on els lladres de sobiranies estan fent l’agost. A Catalunya fem l’octubre.

La configuració del Parlament, de la mesa, del Govern. Sens dubte, un tema apassionant i important. Hi estarem molt atentes. Però el que és important de veritat ens toca i ens tocarà a nosaltres, als que ens vam trobar l’1-O. Igual que vam defensar les urnes, haurem de defensar les lleis socials que tomba el TC, haurem de defensar la veritat davant les mentides de les cavernes i haurem de defensar els ajuntaments intervinguts. Haurem de defensar -aquí sí, en bloc- un horitzó republicà que lluiti per viure millor, més sans, més dignes i més amos del nostre destí. No sé si amb això arribarà la independència. Si arriba no em fa cap nosa. Però el que segur que tenim a les mans és una Catalunya que mai deixarà de moure’s. No hi ha cap foto fixa. Visca la República!