Som albercocs

L'agost, diuen, és un mes tranquil, benigne i apàtic pel que fa a notícies. Potser per això enguany hi ha esforçats servidors de la cosa pública que s'han dedicat a escalfar l'ambient. Primer va ser el MNAC i la impossibilitat -segons Pepe Serra, el seu director- d'anar pel món amb aquest nom. Ara és el torn del CoNCA i la qüestió de la llengua, tot i que la remor de fons sembla que sigui idèntica: l'equiparació de Nacional amb Catalunya. Potser perquè el tema de fons és la normalitat de la construcció nacional catalana i la seva interferència amb allò que la distingeix com a tal: el català, que és la llengua pròpia de Catalunya. No és l'única llengua que s'hi parla i no tinc cap dubte que en un futur independent es mantindria la convivència lingüística que ha estat la norma del país.

Que quedi clar d'entrada el meu més absolut respecte i consideració envers Carles Duarte, president del CoNCA, amb qui mantinc una relació de màxima cordialitat. Hem compartit tribuna parlant de clàssics, a més d'amistats, restaurant i poeta de capçalera. Però vaig quedar sorpresa amb les seves declaracions sobre la suposada injustícia del tracte que reben els escriptors catalans que trien lliurement escriure en llengua espanyola a Catalunya i a Espanya. Aparentment és una qüestió territorial: suposadament queden al mig. Al mig de què? Espanya i la seva maquinària cultural és -hi ha coses que no canvien- una, gran i lliure. Catalunya, en canvi, no és el tot, sinó la part. Juguem a fer veure que som el tot i hem maldat per dotar-nos d'eines que -tot i la situació de parcialitat en què ens trobem- ens permetin creure que som normals i complets. Eines com TV3, Catalunya Ràdio o el mateix CoNCA que -contravenint la situació d'abassegament del castellà, que gaudeix d'una feliç normalitat cultural- contribueixin a donar visibilitat a la llengua catalana, que és la que continua estant en una situació d'inferioritat. Inferioritat territorial, econòmica i política però no inferioritat lingüística, perquè no hi ha cap llengua que sigui superior a cap altra. Les llengües són neutres, però els usos que en fem no ho són. Per això no podem perdre de vista que la debilitat estructural de la llengua catalana ha tingut un responsable directe en l'estat espanyol, tot i que per mandat constitucional hauria de protegir-la. El castellà ha estat l'eina que han fet servir des del Decret de Nova Planta fins avui els Bauzás, Dolores Serrat i altres catalanòfobs per fer del català una rèmora del passat. I no es tracta de criminalitzar les llengües! ¿Que el castellà és una de les llengües de Catalunya? ¿Hi ha algú que ho dubti? Però les institucions catalanes han de vetllar per la llengua que no té cap altre valedor. Quan parlem de premis estem parlant de recursos econòmics i, sobretot, de visibilitat simbòlica. Els escriptors ens construeixen el present i amb això fan possible el futur. Mentre no siguem un país normal, els pocs mitjans que tenim els hauríem d'esmerçar a donar suport als escriptors en català, que n'hi ha molts que són mereixedors d'un premi que només els podrem concedir des d'aquí. Els escriptors en castellà, hagin nascut a Catalunya o no, tenen al seu darrere vint estats que els poden premiar obra en espanyol. Els escriptors en llengua catalana, siguin o vinguin d'arreu -que això tant és com es pot veure amb la nòmina del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes entre altres premis literaris en català-, només tenen les institucions de la Generalitat de Catalunya. No caiguem en la trampa d'una pretesa igualtat que neix d'una desigualtat manifesta.

La literatura és de la llengua amb què s'escriu. La cultura no té llengua, per això engloba altres manifestacions artístiques, a més de la literatura. Excepte si tens un estat. I no és el cas, encara. Per això crec que el Premi Nacional de literatura hauria de ser atorgat a escriptors que escriuen en català. Perquè encara és l'opció difícil. No té mercat, no té lectors, se'ls diu, comparant sempre -el negoci és el negoci- els nostres 11 milions amb els 600 milions de castellanoparlants. Però tot i això afortunadament encara hi ha irreductibles que trien escriure en una llengua minoritària, d'una nació sense estat, deficitària i escanyada, perquè la senten seva. Avui podem cantar en català perquè hi va haver persones que van normalitzar el fet de poder-ho fer en la nostra llengua. Igualment, podem llegir en català perquè vam tenir escriptors que ens van salvar els mots. Vull recordar-ne un, Joan Sales, que deia: "Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec". Construir la normalitat des d'una posició minoritària és molt complex. No fem el préssec, sisplau.