El dret (municipal) a decidir

A finals de setembre els regidors del municipi d'Amer es van constituir en Consell Local per la República d'Amer. Segons la declaració aprovada, el Consell "serà l'única institució local lliure i no sotmesa als poders de l'estat espanyol", i en consonància amb això "reconeixerà únicament el Consell per la República com a institució lliure i sobirana de la República Catalana". Per si no quedava prou clar el sentit d'aquestes afirmacions, la declaració rebla el clau proclamant que "a partir d'aquest moment declarem el nostre municipi territori lliure i sobirà, que es governarà per aquest Consell Local per la República". A continuació, els regidors de tres municipis gironins més van seguir l'exemple d'Amer, i no és descartable que hi hagi municipis que decideixin emprendre el mateix camí.

Sembla que la iniciativa amerenca s'inscriu en la dinàmica de desobediència retòrica - obediència de facto en què s'ha instal·lat cert processisme (el mateix dia 30 els regidors amerencs van afanyar-se a explicar que no incorrerien "en cap falta administrativa"). Sigui com sigui, la possibilitat que Amer proclami la seva independència d'Espanya planteja una qüestió que mereix ser debatuda amb un cert deteniment: els municipis tenen dret a decidir?

Des del punt de vista normatiu, el debat és apassionant. De la mateix manera que el dret a decidir no es pot limitar a pobles sotmesos a dominació colonial, semblaria que tampoc s'ha d'atribuir exclusivament a les nacions sense estat que formen part d'estats multinacionals. Però si ara deixem la discussió doctrinal de banda i ens centrem en la realitat empírica, podem dir que la pregunta que tenim plantejada es respon afirmativament.

En el context català, s'ha permès als municipis decidir a quina comarca pertanyen. En els preparatius del referèndum sobre la creació de la comarca del Lluçanès, la Generalitat va pactar amb els alcaldes de la zona que si el resultat de la votació era positiu es portaria ipso facto al Parlament la llei de creació de la comarca, amb el benentès que qualsevol municipi on el resultat fos negatiu continuaria adscrit a la seva comarca actual.

En el context suís, una addenda a la Constitució del cantó de Berna de 1970 va introduir la possibilitat que a la regió del Jura es poguessin celebrar plebiscits per decidir si la regió o territoris individuals (einzelne gebiete) de la regió volien constituir un nou cantó, afegir-se a un altre cantó o romandre al cantó de Berna. En virtut d'aquestes disposicions, es van celebrar tres referèndums "en cascada", primer al conjunt de la regió jurasiana, després als districtes que van votar a favor de romandre a Berna, i finalment als municipis de la futura frontera intercantonal, que havien de decidir si optaven pel nou cantó del Jura o pel de Berna.

Sens dubte, el cas més espectacular de dret a decidir descentralitzat no és el català (decidir comarca) ni el suís (decidir cantó), sinó el de Liechtenstein. La Constitució d'aquest microestat europeu amaga una perla que el processisme català ha preferit ignorar. L'article 4 de la Constitució reconeix als municipis individuals (einzelne gemeinden) el dret a abandonar l'estat (aus dem staatsverband auszutreten), una disposició que per cert ha estat validada per la Comissió de Venècia del Consell d'Europa.

La descentralització del dret a decidir és un fet, doncs. També és un fet que aquesta descentralització pot tenir efectes disruptius. En el cas del Lluçanès, el fet que 5 dels 13 municipis afectats votessin en contra ha tingut l'efecte de bloquejar la creació de la nova comarca. En el cas del Jura, els referèndums en cascada van tenir com a conseqüència la divisió de la regió històrica del Jura entre el nou cantó del Jura i l'anomenat Jura bernès. En el cas de Liechtenstein, l'article 4 no s'ha aplicat mai, però sí que és legítim preguntar-se –com ho va fer la Comissió de Venècia– quina viabilitat tindria un municipi que decidís abandonar l'estat.

Tornant al cas d'Amer, aquesta ullada als precedents europeus no pot sinó infondre preocupació. Si Amer pot decidir el que va decidir, ¿un altre municipi pot decidir mantenir la lleialtat a la Constitució espanyola i, en un extrem, no reconèixer l'autoritat de Quim Torra? La disjuntiva és delicada: o neguem el dret municipal a decidir (contra l'evidència empírica i potser la idea mateixa de democràcia) o l'acceptem amb totes les seves conseqüències, que poden ser divisives en contextos on l'organització territorial no és objecte de consens.