Les DUI centenàries
Professor de la UABAquesta tardor commemorarem el primer aniversari de la fallida declaració unilateral d'independència aprovada pel Parlament de Catalunya. Al mateix temps, durant tot aquest 2018 commemorarem el primer centenari d'un seguit de declaracions unilaterals esdevingudes al continent europeu.
Després que Finlàndia aprovés la seva declaració d'independència el 6 de desembre de 1917, entre febrer i desembre de 1918 sis nous estats van aprovar les seves declaracions respectives. Com Finlàndia, els tres estats bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) es van separar de Rússia; Polònia va recuperar la seva estatalitat després de la partició entre Prússia, Rússia i Àustria; i del territori de l'antic Imperi Austríac van sorgir Txecoslovàquia i la part septentrional del nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens –la futura Iugoslàvia.
Totes aquestes declaracions d'independència van reeixir: la comunitat internacional va reconèixer els nous estats, que de seguida es van embarcar en ambiciosos projectes de 'state-building'. Per què van reeixir? Una característica comuna és que en cap d'aquests casos la declaració d'independència va anar precedida d'un plebiscit. En essència, l'èxit de tots aquests processos va raure més en les circumstàncies del context internacional que no pas en la fortalesa interna dels possibles moviments separatistes respectius. Sense el sotrac de la Revolució d'Octubre és poc probable que Finlàndia hagués assolit la independència. De fet, el govern provisional sorgit de la Revolució de Febrer va respondre a les demandes finlandeses dissolent el Parlament 'autonòmic' i convocant noves eleccions. Va ser el govern bolxevic que va decidir reconèixer la separació de Finlàndia de Rússia. Encara avui és emocionant llegir el telegrama signat pel president del Soviet dels Comissaris del Poble (Lenin), on es comunica que "com a resposta a la petició del govern finès de reconèixer la independència de la República de Finlàndia, i d'acord amb el principi del dret de les nacions a l'autodeterminació, el Soviet ha decidit proposar al Comitè Executiu Central reconèixer la independència de la República finlandesa".
La independència d'Estònia, Letònia i Lituània va ser més complicada, però també s'explica en el context de la Revolució d'Octubre i amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial. En tots els altres casos, els declarants no van haver de demanar res: la derrota militar dels imperis centrals –i la dissolució de l'Imperi Austríac– va facilitar unes independències que fins aleshores no havien semblat factibles. La derrota militar i el suport dels aliats: a la Conferència de Pau de París, el primer ministre britànic, Lloyd George, es vantava d'haver "alliberat" els polonesos, els txecoslovacs i els iugoslaus.
El context internacional també és fonamental per explicar un seguit de casos poc coneguts i poc estudiats –almenys a casa nostra–, que són les declaracions d'independència 'fallides' d'aquella tardor de 1918.
A Timişoara –actualment Romania– es va proclamar l'anomenada República del Banat, en un territori de gran complexitat ètnica habitat per romanesos, alemanys –al Banat és on havia nascut el famós actor Johnny Weissmuller i on anys després va néixer la premi Nobel Herta Müller–, serbis i hongaresos, a més d'altres grups més petits. Sense cap suport internacional i sota la sospita de ser un estat satèl·lit d'Hongria –una de les derrotades a la Gran Guerra–, la República no va durar més enllà del febrer de 1919, i el seu territori va acabar dividit entre Sèrbia i Romania.
La tardor de 1918 es va proclamar també la República Popular d'Ucraïna Occidental, en aquest cas en el territori de l'antiga Galítzia austríaca, que tenia la capital a Lviv (avui Ucraïna). Com la República del Banat, la nova República ucraïnesa comprenia una població ètnicament diversa (ucraïnesos, polonesos i jueus), i com la República del Banat no va durar més enllà d'uns quants mesos. Lloyd George mai va dir que la guerra hagués servit per alliberar els ucraïnesos –i els aliats van deixar fer al nou estat polonès, que es va emparar del territori de l'efímera República ucraïnesa.
En aquesta llista encara quedarien casos encara més exòtics, com la República Lemko Rutena (desembre de 1918 - març de 1920), que ha estat estudiada pel prestigiós ucraïnòleg Paul Rober Magocsi. Reeixides o no, en aquesta tardor plena d'aniversaris una reflexió seriosa sobre les declaracions unilaterals d'independència de fa un segle pot resultar instructiva per al futur del procés català.
