Vot dual a Barcelona
En realitzar-se simultàniament, les eleccions municipals i europees ens han donat molta més informació de la que tenen habitualment els analistes electorals. Gairebé tots els electors han dipositat el seu vot a les dues urnes. Bé sigui per l’interès del moment o perquè la molèstia de votar quedava compensada per la possibilitat d’emetre dos vots, el fet és que la participació a les municipals ha augmentat, i la de les europees ha augmentat molt.
Prenem l’exemple de Barcelona, tan interessant per diversos motius: per l’enorme competència electoral i per la incertesa sobre el guanyador o guanyadora fins al darrer moment, perquè és la capital de Catalunya i la segona ciutat d’Espanya. A Barcelona, la participació a les municipals ha pujat sis punts respecte al 2015, i la de les europees, quinze punts respecte al 2014. Però el que és particularment rellevant és que la participació ha estat gairebé idèntica: 66 per cent en els dos casos (més/menys dues dècimes). Uns quatre mil vots de diferència sobre un total de vots emesos d’aproximadament 750.000. Això ens permet comparar els resultats d’unes i altres sense la confusió de la diversitat de sigles i coalicions que tants maldecaps ha portat als responsables de l’agregació dels resultats.
Què ha passat? Doncs que la discrepància entre el vot europeu i el vot municipal ha estat màxima. Hi ha hagut molt vot dual. Puigdemont va tenir 200.000 vots, però Junts per Catalunya 79.000. En Comú Podem en va tenir 81.000 a les europees, però Ada Colau 156.000. Simplificant moltes dades podem afirmar que Puigdemont devia ser votat, a més de pels votants de Junts per Catalunya, per tots els 29.000 de la CUP, per tots els 28.000 de Barcelona és Capital (Graupera) i per molts de Barcelona en Comú. En canvi, per pocs d’ERC i la seva coalició. Segons les hipòtesis d’assignació que resulten de les dades disponibles, potser no més d’un 8 per cent de votants d’Ernest Maragall devien votar Puigdemont i no ser fidels al candidat d’ERC a les europees, Oriol Junqueras (Maragall va obtenir 161.000 vots i Junqueras 148.000). En canvi, potser fins a un 44 per cent dels votants d’Ada Colau van votar Puigdemont i no la llista europea que a Catalunya encapçalava Ernest Urtasun (alguns milers devien votar Josep Borrell).
Dit en altres paraules: la candidatura d’Ada Colau va atreure molts votants que van exercir un vot dual “Colau/Puigdemont”. Ni un, ni dos, sinó entre uns seixanta i uns setanta mil. Cap altra candidatura municipal va experimentar tant vot dual com la d’Ada Colau (en favor de Puigdemont a les europees), i cap candidatura europea en va experimentar tant com la de Carles Puigdemont (en favor d’Ada Colau a les municipals). Aquests caps de llista tenen capacitat d’atracció molt més enllà del seu espai polític original o de referència.
Les eleccions generals del 28 d’abril reforcen aquest diagnòstic. Hi va haver molta més participació a Barcelona: dotze punts més! Això són uns 136.000 vots. Doncs, tot i haver-hi menys vots emesos a les municipals de Barcelona, Ada Colau va obtenir més vots que la candidatura d’En Comú Podem a les generals. Sempre a Barcelona, Carles Puigdemont va doblar a les europees els vots de Junts per Catalunya a les generals. Són els únics que poden afirmar que han obtingut més vots en eleccions amb taxes de participació netament més baixes.
De cara a la configuració de pactes de govern municipal, són dades i proporcions que els negociadors no haurien de perdre de vista. Les preferències dels electors –el seu dualisme– il·luminen més sobre quins pactes són políticament sostenibles davant dels electors que cap altre argument oportunista, tàctic o estratègic. Que cadascú en tregui el millor profit, tot pensant en què desitjarien els seus votants.
Podem sospitar que si Ada Colau es vol mantenir activa com a protagonista política amb perfil propi ha de seguir cultivant aquesta atractivitat, que va molt més enllà de les forces polítiques que li donen suport –comuns, Podem, ICV i EUiA–. El cant de sirena del PSC té el perill de convertir-se en l’abraçada de l’ós: el pacte acabaria beneficiant el PSC en la mesura que la competència és molt forta sobre el mateix electorat. Sembla més complementari l’electorat dels comuns i d’ERC, de manera que el pacte Maragall-Colau podria anar més en l’interès de tots dos. La màxima dificultat consisteix en donar el reconeixement adequat a cada líder polític. Hi ha moltes fórmules per fer-ho. Per descomptat que els socialistes disposen, amb el poder que dona el control del govern central, de molts recursos a la seva disposició per seduir Ada Colau i fer-li acceptar una renúncia política a canvi d’una promoció personal que pugui semblar impossible de rebutjar. Ada Colau s’enfronta a la principal cruïlla de la seva biografia i Ernest Maragall a la seva negociació més delicada. Esperem que tots dos estiguin a l’altura de les circumstàncies.
