Transhumanisme, transgènere i transespècie
Fa pocs dies vaig llegir aquest titular: “Una feminista lesbiana manifesta a Fox News que els transgènere són un perill per a les dones i confirma que l'LGBT es mou cap al transhumanisme”.
La notícia es referia a l'entrevista que el comentarista polític conservador nord-americà Tucker Carlson va fer, el febrer d'aquest any, a Julia Beck, expulsada d’una comissió LGBT creada a Baltimore (EUA) per assessorar els funcionaris i les agències de la ciutat. La citada activista va afirmar, entre altres coses, que “les sigles LGBT no comparteixen gaires coses, ja que lesbianes, gais i bisexuals són realitats basades en el sexe i la biologia, mentre que la T de transgènere es basa en la identitat de gènere, que no està fonamentada en una realitat biològica sinó que contradiu la realitat biològica". Per aquest motiu, segons Beck, “Les lletres LGB no s'haurien d'ajuntar amb la T en el mateix acrònim”. Al finalitzar l’entrevista, Julia Beck va deixar caure aquesta afirmació: “La ciència ha superat el sexe”.
Segons ens diuen els experts, en un futur imminent les tecnologies permetran que experimentem la nostre sexualitat de formes menys corpòries i més virtuals. Ens anuncien com a tendències el cibersexe i el sèxting, la pornografia en realitat virtual, les experiències sexuals en realitat augmentada i la possibilitat de desenvolupar programes i tecnologies capaces de permetre’ns tenir relacions sexuals amb un holograma, assolint unes quotes d'immersió tant o més reals que les físiques o corporals. I ens preguntem, cap a quin futur ens porta aquest present?
La ideologia transhumanista promou la idea que les biotecnologies de millorament humà ('human enhancement') haurien d'estar àmpliament disponibles; que els individus han de tenir total discrecionalitat sobre quina d'aquestes biotecnologies s'apliquen a ells mateixos –el que s’anomena 'llibertat morfològica'–, i que els pares normalment haurien de decidir a quines biotecnologies reproductives han de recórrer quan tenen fills per tal de “millorar-los”, cosa que s’anomena 'llibertat reproductiva'. La pregunta és ¿fins on?
El filòsof futurista i transhumanista llibertari Max More ja va explicar l’any 1995 que els transhumanistes busquen la continuació i acceleració de l'evolució de la vida intel·ligent més enllà de la seva forma humana actual i les seves limitacions per mitjà de la ciència i la tecnologia. El transhumanisme és un neognosticisme biotecnològic basat en la desconstrucció de la identitat i la naturalesa humana.
Des d'una visió de postgènere, la biòloga i filòsofa nord-americana Donna Haraway, buscant una alternativa al sistema patriarcal i al feminisme essencialista, proposava erradicar el gènere en el seu assaig 'El manifest cíborg', publicat el 1985 i revisat el 1991. Per això, la idea del cíborg li va resultar 'ad hoc' al context que pretenia mostrar. Un ésser que fusionaria home i màquina i no necessitaria distincions. I és que en el pensament de Haraway hi havia la creença que no hi ha diferències entre vida natural i màquines artificials fetes per l'home.
Seguint les propostes pioneres de Haraway, actualment alguns moviments ideològics pretenen acabar amb la cosmovisió de llei natural que estableix que només hi ha homes i dones, i introdueixen la idea que també hi ha persones intergènere, transgènere, transsexuals... i així fins a almenys 37 tipus diferents de gènere. També ha quedat enrere, segons aquests moviments, haver de triar entre seguir una condició heterosexual, homosexual o bisexual. Ara ja plantegen l'ésser pansexual, demisexual o 'queer', entre moltes altres opcions que ofereixen.
Dins del gènere trans, persones que es canvien de sexe, es parla de diverses categories: transgènere, home trans, persona trans, dona trans, 'female to male', 'male to female', transfemenino, transmasculino, transsexual, dona transsexual , home transsexual i persona transsexual. Algunes poden semblar el mateix, però es defineixen com a diferents.
Per altra banda, també es pot ser androgin (barreja entre dona i home), 'neutrois' (gènere neutre, ni home ni dona), persones de sexe no ajustat (no es volen qualificar ni com a homes ni com a dones) i 'berdache' (persones que es vesteixen amb roba associada al sexe oposat).
Finalment, es presenten altres identitats com no-binari, agènere, bigènere, gènere fluid, pangènere, poligènere o intergènere.
En un altre nivell, col·lectius d’avantguarda, partint d’una determinada concepció sobre la plasticitat o ductilitat de la naturalesa humana, admeten una creativitat lliure sobre el disseny del propi cos i la pròpia identitat. És el cas del transhumanisme, que des de les seves propostes radicals de rebuig al cos finit, fràgil i vulnerable, tenen com a objectiu la dissolució de la condició humana per crear una identitat transhumana que generi finalment una nova condició posthumana. Alguns representants d’aquests col·lectius no s’aturen en les identitats de gènere o en els humans augmentats o tecnopotenciats sinó que van més enllà, fins a concebre la noció de transespècie.
A Barcelona, la Transpecies Society és una associació que dona veu a les identitats no humanes. Segons els seus impulsors aquesta comunitat "augmenta la consciència sobre els reptes als quals els transespècie s'enfronten; advoca per la llibertat d'autodisseny i ofereix el desenvolupament de nous sentits i òrgans". Així, el moviment transespècie s'inspira en una visió no jeràrquica de la natura i en la voluntat de percebre d'una altra manera el que suposa, per tant, modificar la pròpia identitat.
Estem davant l'expansió de nous moviments amb connotacions transhumanistes i posthumanistes que afirmen que tu tries què i com vols sentir i el que vols ser. Això no només permet dotar-nos d'una altra identitat, sinó que també permet adquirir un altre llenguatge i un altre discurs.
Necessitarem per a aquesta nova etapa de la humanitat una ètica de l’anticipació i un consens per establir uns límits a la intervenció biotecnològica sobre la naturalesa humana.
