Barcelona, la marca que porta el nom de la nostra ciutat

Aquest agost me’n vaig de viatge a Barcelona. M’hi passaré un mes i cada dia anotaré en aquesta pàgina tot el que hi vegi. Aniré allà on la ciutat perd el nom i es converteix en marca. La marca Barcelona. La que atreu milions de turistes de tot el món. Què seria Barcelona sense el turisme? Què serà, amb el turisme?

Tot ha anat molt de pressa. Del «Barcelona, posa’t guapa» al «Tourists, go home» han passat trenta anys encara no. Fa quatre dies rebíem els visitants enlluernats; ara parlem d’ells amb un discurs que voreja la xenofòbia. Els guiris, els nous moros. Que no en vinguin més o que en vinguin només de rics. «I’m not a tourist. I read ‘Time Out’», diu una samarreta que comercialitza l’edició barcelonina d’aquesta revista. «Per què no fan un bus especial per a guiris per anar al Parc Güell? El 24 és un infern. El meu fill i jo estem atrapats», escrivia a Twitter fa uns dies l’excel·lent dramaturga Marta Buchaca.

Hi ha, efectivament, una caricatura del turista, però també hi ha un debat de fons, potser el més important que té plantejat Barcelona. Hi ha una marca i hi hauria d’haver una ciutat. Hi ha una bombolla turística, de la qual viu molta gent, i hi ha una por. O dues pors. La por que peti i la por que no peti. Hi ha barris molt saturats, hi ha una tensió a l’ambient, hi ha un estiu que és aquest, el del 2015, i que és l’estiu del turisme, el primer amb una alcaldessa que ha frenat la construcció de nous hotels, el primer després que la Barceloneta digués prou.

I després hi són ells, persones de tot el món que han triat venir a passar uns dies d’agost a Barcelona. Parlem d’ells i ells no ho saben. Alguns viatgen ara mateix amb mi amb l’Aerobús que ens porta des de l’aeroport del Prat a la plaça de Catalunya. El David i l’Anjelica són nòvios, són suecs i tenen poc més de trenta anys. Van venir a Barcelona amb altres parelles, en altres vides, i han notat un canvi, tot just arribar: «Abans hi havia un Aerobús cada mitja hora. Ara hem vist que en surt un cada cinc minuts». Autobusos que viatgen plens i que descarreguen els visitants de 50 en 50 al centre de la ciutat. «Trobaràs Barcelona molt saturada de turistes», adverteixo al Roger, un suís de Berna: «No pateixis -diu-, vinc de París, de fer cua per pujar a la Torre Eiffel». El turisme segueix les mateixes pautes que el consum cultural. Anem on va la gent i llegim el que llegeix tothom.

Baixar de l’Aerobús i veure la plaça de Catalunya plena de persones que caminen en totes direccions, que arriben i que se’n van, que carretegen maletes amunt i avall, i recordar que fa quaranta anys els únics turistes que tenia aquesta ciutat érem els nens de poble que anàvem a Barcelona a tocar el cul de la mona. Això és el que ens deien les nostres mares i les nostres àvies, mentre ens llepaven el cabell amb colònia i ens posaven pantalons de franel·la. A Barcelona s’hi havia d’anar mudat.