Carta a Josep Bou: "Josep Bou i Valls i Vox"
M’agradaria demanar-li al seu equip de campanya que no administrin amb tanta prudència les entrevistes que vostè concedeix, que siguin més generosos en la seva presència als mitjans perquè els que som addictes a la seva loquacitat imprecisa i enrevessada puguem tenir-ne la nostra dosi diària.
Feia molt temps que no coincidien les qualitats oratòries de tantes persones en una de sola. Vostè té la imprevisibilitat dialèctica de Dani Sánchez Llibre. Pot dir una cosa i la contrària a la mateixa frase. A Ana Pastor no li caldrà recórrer a l’hemeroteca quan el vulgui enganxar en alguna contradicció. Senzillament, haurà d’anar a l’inici de la frase. Es menja síl·labes amb la mateixa voracitat que Josep Maria Bartomeu i té dificultats semblants a les de Jordi Hereu per autoregular-se el volum de la veu, per no cridar totes les paraules en lloc de dir-les.
Amb Joan Clos comparteix el que en podríem dir parlar per aproximació. Regira el seu diccionari mental, en treu la primera paraula que troba que s’assembla a allò que vol dir i la deixa anar sense fer-li passar cap filtre previ de precisió. De Josep Lluís Núñez ha après l’habilitat extremadament difícil de deixar anar catalanades en castellà –els famosos “llambordines”– i castellanades en català. De les que li he sentit dir, la meva preferida és “cunsejal”. Sobretot tenint en compte que com a candidat del PP a l’Ajuntament de Barcelona no està clar que en pugui treure cap. I finalment de Joan Gaspart ha heretat el talent paternalista de buscar complicitats i familiaritats precipitades amb interlocutors desconeguts.
Josep Bou, Vila, Costa, Font, Barceló, Fontarnau, Pujals, Sendra, Soler, Berenguer, Solà i Puigdesens. Així es va presentar vostè en públic, presumint de dotze cognoms catalans. Aquest és, efectivament, un dels elements que més em captiven de les seves intervencions, que no saps mai si estem en el terreny de la realitat o de la ficció i, en qualsevol moment, penso que apareixeran a l’escenari per acompanyar-lo Karra Elejalde i Dani Rovira, i entendrem que tot plegat forma part d’una astracanada de pel·lícula. Dels dotze cognoms, els dos primers –Bou Vila–, per acabar de confirmar que tot això deu ser ficció, els comparteix amb el protagonista de 'La ciudad de las prodigios', d’Eduardo Mendoza, el gran Onofre Bouvila, un altre noi de comarques que un dia va arribar a Barcelona a buscar-se la vida i que va tenir la sort que no se li aparegués Pablo Casado per oferir-li inopinadament ser l’alcaldable del PP a Barcelona.
P.D. ¿Quina visió deu tenir Pablo Casado de Barcelona per pensar que el millor candidat possible del PP era vostè? Quines ganes que la teva militància se’n vagi directament a votar altres opcions. Josep Bou i Valls i Vox.
