Carta a Juan Carlos Unzué: 'La contenció sentimental'
No em trec del cap la teva compareixença de dijous per explicar que t'han diagnosticat ELA. Mentre la veia, vaig decidir que t'escriuria i que compartiria amb tu una pregunta, per si hi trobem resposta: ¿per què l'anunci d'una malaltia incurable ens pot arribar a colpir més que la notícia d'una mort?
Et veia l'altre dia enfrontar-te a un micròfon, com has fet en tantes rodes de premsa, i el cap se me'n va anar a quan Pasqual Maragall va fer públic que patia un principi d'Alzheimer. “Vull ajudar a derrotar aquesta malaltia. Enlloc no està escrit que hagi de ser invencible”, deia Maragall el 2007 amb un llenguatge futbolístic que, amb els anys, hem procurat separar de les malalties. Tot s'ha de dir que amb poc èxit. I és que una altra forma de privatitzar la sanitat ha sigut aquesta: convertir els pacients en lluitadors neoliberals que, als ulls de tothom, guanyen o perden batalles.
Hi ha malalties de les quals tot just en tenim notícia el dia que acaben malament. Quan ho sabem, ja és tard. Només ens en podem lamentar, com passava aquest divendres mateix amb l'escriptor Carlos Ruiz Zafón. En canvi, en casos com el teu o el de Pasqual Maragall, us escoltem parlar amb tanta serenitat i lucidesa que no ens en sabem avenir. Ens commou veure-us mirades encara tan vives i cossos tan forts, i tenim la impressió que hauríem de ser a temps, entre tots, de fer alguna cosa per aturar un procés que la ciència, fins ara, considera irreversible.
Les malalties dels personatges públics són un afer tan privat com les de qualsevol persona anònima. El mateix respecte es mereix qui les explica com qui se les guarda per a ell. Tu has decidit compartir l'ELA amb nosaltres i fer-ho amb un esforç de contenció sentimental, que era impossible que no emocionés els qui seguíem en directe aquella roda de premsa, acostumats com estem a veure tants jugadors que marxen d'un club o deixen el futbol entre llàgrimes i plens de salut. De fet, em va semblar que dijous no compareixies per dir-nos que estàs malalt, sinó per anunciar a què vols dedicar els propers anys de la teva vida. Aquí va sortir l'esportista d'elit, aquella mentalitat de qui vol tenir sempre reptes davant seu. El d'ara és ajudar i que t'ajudin. I aquí va sortir també l'entrenador, l'instint pedagògic d'ensenyar-nos a dirigir la mirada cap a llocs d'on solem apartar la vista. D'entrenar-nos a tots –gràcies, Juan Carlos– per al que hagi de venir.
P.D. Que dijous fossin al teu costat jugadors com Piqué, Busquets, Jordi Alba o Sergi Roberto (que ja coneix què és aquesta malaltia) em va agradar tant com em va sorprendre –i decebre– que no hi fos Leo Messi. Segur que hi deu haver algun motiu. Quin?