Carta a Mariàngela Vilallonga: 'Una espècie única'
Benvolguda exconsellera de Cultura, em confesso addicte a les seves entrevistes, perquè no sé mai què dirà ni com. I això, ara mateix en política, la convertia en una espècie única. La llàstima és que, durant l'any i mig que ha estat en el càrrec, no s'hagi prodigat més.
Els partits polítics funcionen com si fossin forns de pa. Treballen de nit i, a primera hora del matí, serveixen als seus portaveus missatges encara calents perquè durant tot el dia els escampin per ràdios, xarxes i cadenes de televisió. És allò que pretensiosament en diuen l'argumentari. Amb els missatges, hi acompanyen un conjunt de paraules del diccionari que cada partit es vol apropiar en règim de monopoli i que són capaços de repetir fins que tu quedis noquejat i elles perdin tot el significat que un dia havien tingut. Digue'm tan sols una paraula i et diré quin partit representes.
Davant d'una pregunta incòmoda, un polític que no vulgui problemes desplegarà tot l'argumentari narcòtic que li han subministrat i, efectivament, no acabarà contestant res. Vostè directament no respon i es queda tan ampla. O és capaç de replicar a Cristina Puig amb una citació en llatí d'Horaci. O de parlar, amb Josep Cuní, de la recepta del fricandó, just l'endemà d'haver estat cessada. D'encarar-se a Pilar Rahola amb la tranquil·litat de qui no ha d'estar pendent de veure quin altre càrrec li donaran per poder seguir en política. Encara que moltes vegades no estigui d'acord amb el que diu i malgrat no tenir elements per saber si ha estat una bona o una mala consellera de Cultura, m'agrada la llibertat amb què vostè s'expressa.
Fa la sensació que, quan la democràcia era més jove, la política la feien un conjunt de persones més heterodoxes i que, de mica en mica, la maquinària dels partits s'ha imposat i ha acabat aïllant qualsevol estridència. Potser tots plegats també hi tenim part de culpa, massa pendents com estem d'assenyalar aquell o l'altre perquè han dit això o allò, i d'exigir-los que es disculpin, que demanin perdó i que deixin el càrrec. Quan el missatge s'unifica, el debat s'empobreix. Per això, la presència en política de personalitats aparentment extemporànies com la seva –que hi passen una temporada i que després se'n tornen a la seva feina– trobo que eixampla el terreny de joc. Li treu la cotilla que vol comprimir i invisibilitzar qualsevol missatge dissonant.
P.D. Algú dirà que aquesta llibertat la dona no haver militat mai en cap partit polític. Però no sempre és així. Hi ha persones que de seguida que entren en aquest engranatge pervers segueixen les consignes amb un entusiasme digne dels millors conversos.
