Carta a Robert Manrique: 'L’agraïment al carnisser d’Hipercor'
PeriodistaNo hi ha ningú a Catalunya ni a Espanya que hagi localitzat, conegut i assistit més víctimes d’atemptats terroristes que tu. Aquesta carta és un reconeixement a la feina immensa que has fet, a la lluita d’algú que era carnisser d’Hipercor i que avui, trenta anys després, quan ETA ja és història, dona sentit a tota una vida.
No ets, per descomptat, la víctima més famosa d’ETA, ni tampoc qui més ha patit els estralls del terrorisme, però has ajudat moltes persones a qui un atemptat els havia destrossat la família, sense distingir si els afectats portaven uniforme o no, ni si votaven els uns o els altres. El 19 de juny del 1987 tenies 24 anys i treballaves als matins a Hipercor. Sense un simple canvi de torn –el que aquell dia et va demanar el teu company Josep Maria– potser no hauríem sentit a parlar mai de tu.
Dos mesos a l’hospital amb cremades i metralla per tot el cos, la incapacitat laboral absoluta i l’inici d’una nova vida al costat de les víctimes terroristes, en una època en què no hi havia cap partit ni cap institució que se'n recordés, ni tan sols per intentar manipular-les. La primera missió que teníeu el 1990 era localitzar aquestes persones, en uns anys en què no hi havia internet, només teníeu la guia telefònica, les pàgines grogues i moltes sentències judicials plenes de noms erronis.
Us vau proposar trobar totes les víctimes dels atemptats més mediàtics, recuperar altres accions terroristes que no formaven part de la memòria col·lectiva, establir un cens, una xarxa d’afectats i convertir-vos en el corcó de les administracions. Aquella feina va permetre que les víctimes poguessin cobrar ajuts que no sabien ni que existien, que els periodistes els poguéssim donar veu i, fins i tot, que alguns polítics intentessin utilitzar el seu dolor per obtenir-ne un benefici partidista propi.
Aquesta ja va ser una altra etapa, que va arribar al clímax de la indignitat amb l’11-M, les dues línies d’investigació del ministre Acebes i el maltractament que va rebre Pilar Manjón. Ja no era tan important per a segons quins polítics que les víctimes disposessin d’ajuts econòmics o de suport psicològic com emportar-se-les de manifestació i fer-se la foto al seu costat. Barallat amb uns quants i fastiguejat per tot plegat, ja fa anys que no ocupes cap càrrec en les organitzacions de víctimes del terrorisme, però no has abandonat mai la responsabilitat d’exercir de referent en el seu suport. Així t’ho reconeixen elles i així t’ho reconeixem els periodistes. Potser perquè, des d’aquell primer dia, vas preferir assistir-les que adoctrinar-les.
P.D. Imagino –tu els coneixes més, Robert– que han de ser uns dies estranys per a les persones que han perdut un familiar en un atemptat d’ETA. Si ara tothom veu que allò no va tenir cap sentit, ¿per què no es va acabar abans i per què tants morts pel camí?
