Carta a Rosa Peral: 'El crim de la Guàrdia Urbana'

¿Quantes històries d'amor i de sexe com la teva, addictives, tòxiques i malaltisses, hi ha ara mateix esperant que acabin (o no) amb un assassinat? ¿Quants whatsapps que s'enviaran avui secretament seran les proves públiques per incriminar algú demà?

Breu sinopsi del teu cas: Rosa Peral, 38 anys, agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona, principal acusada de matar la teva parella, el Pedro, també guàrdia urbà, l'1 de maig del 2017. En el judici que ha començat aquesta setmana, l'altre acusat és un dels teus amants, un dels múltiples homes que gravitaven al teu voltant, l'Albert, un altre guàrdia urbà. Al principi vau intentar culpar del crim el Rubén, mosso d'esquadra, exmarit teu i pare de les dues filles que teniu en comú. Com que allò no va funcionar, ara l'Albert i tu us acuseu mútuament d'haver assassinat el Pedro.

Tot està en els detalls i, en el teu cas, els detalls els explica un llibre –documentat i fascinant– del periodista Toni Muñoz: Solo tú me tendrás. Per exemple: que tenies dos mòbils i que, a cadascun d'ells, hi apareixies amb una parella diferent. Al professional, la foto de perfil era amb l'Albert, l'amant, i al personal, se't veia radiant amb el marit i les dues filles. Que un dia vas arribar a lluir dos anells de compromís: en una mà, el del Pedro (la víctima), i en l'altra, el de l'Albert (l'acusat). Que el primer petó amb el Pedro va ser al pantà de Foix, el mateix lloc on set mesos després va aparèixer el seu cos, calcinat.

M'havia passat dos anys sentint a parlar del crim de la Guàrdia Urbana i no parant-hi atenció, fins que aquesta setmana Mònica Planas m'ha posat sobre la teva pista. Vaig comprar-me el llibre de Toni Muñoz i m'has fet pensar en una reencarnació, 40 anys després, de la Dolça Neus, un altre cas mediàtic d'una dona que orquestra la mort del seu marit. He vist en tu la futura protagonista d'una sèrie de Netflix i d'un episodi del Crims de Carles Porta.

I he entès també que no m'interessen els assassinats ni els detalls macabres, sinó les vides que portàveu, d'amagat, els protagonistes. La víctima i els acusats. Després de l'aixecament d'un cadàver, s'aixeca també el secret sobre unes persones amb qui devem coincidir pel carrer, però que no coneixem. La crònica negra m'atrau quan encara sembla blanca. Quan no ha passat res. Quan t'adones, com és el cas, dels problemes d'autoestima que hi ha darrere de l'acumulació desaforada de relacions possessives. De la facilitat amb què confonem –acabin o no acabin en crim– històries insuportables amb enamoraments superlatius.

P.D. El culte al cos és transversal a tots els protagonistes d'aquest cas. Agents de policia ultramusculats, que es tatuen la pell i que maten les hores al gimnàs practicant kick-boxing, crossfit o halterofília. Un altre detall que fa pensar que tot està en els detalls.