Carta a Miquel Montoro: 'Un nen amb veu de nen'

Amb els èxits prematurs com el teu em passa que no sé mai com posicionar-m'hi. Els teus vídeos em fan gràcia, se't veu un nano autèntic i espontani, que no ha buscat ser famós, però quan sento que parlen de tu com el nen pagès mallorquí convertit en l'últim fenomen viral, em poso a tremolar.

Perquè tens 14 anys i perquè has explicat que et feien bullying a col·legi pel fet de ser grassonet. I ara que acumules centenars de milers de seguidors a YouTube i a Instagram, resulta que la gent es vol fer fotos amb tu a l'aeroport quan vas cap a Madrid perquè t'entrevistin al late show de moda de la televisió. Deus tenir la sensació que ja t'accepta tothom tal com ets, que ara el popular ets tu i que tot plegat no deixa de ser una manera divertida de venjar-te del que et feien a classe. Tan de bo sigui així. Però sempre hi ha aquella por, quan la fama arriba a una edat tan jove, que a la llarga l'exposició mediàtica no pugui tenir uns efectes encara més perniciosos que qualsevol altre assetjament.

M'agrada, Miquel, que no has mirat què triomfava a la xarxa per replicar-ho tu després. Que no t'has creat un personatge i que, almenys fins ara, no pretens ser graciós. Graves vídeos ("Uep, com va?") on se't veu amb una boina parlant de ses taronges, de les mandonguilles ("Hòstia, pilotes!"), de com sembrar patates, del bestiar que tens a casa o dels tractors que et fascinen. Navegues a contracorrent. Per això devies patir a col·legi i per això et mirem els adults, fascinats, a la pantalla del mòbil. Tu no vols fer gràcia, però a nosaltres ens en fa.

Projectem cap a tu una mirada adulta, urbana i pretesament moderna, de manera que al final tot el que t'envolta ens acaba semblant exòtic. La teva passió pel menjar de tota la vida, en contrast amb els alvocats i els sucs verds que colonitzen Instagram. El mallorquí que xerres, per comparació a tots els youtubers catalanoparlants que utilitzen el castellà per arribar, diuen, a més públic. La reivindicació de la vida al camp, en un moment en què tots els pagesos estan com estan i ningú mou un dit per ells.

Ja ho veus, Miquel, som adults que analitzem, parlem i riem dels vídeos d'un nen amb veu de nen. Som adults que ens aprofitem del teu èxit per enfrontar-nos en debats paral·lels sobre quin és el nivell de castellà en els països bilingües o sobre quina imatge projecta Mallorca a la Península. Per tu, afortunadament, tot això és un joc i els adults ja fa temps que vam perdre la capacitat de jugar. Espero que tu, si la perds, sigui d'aquí molts anys.

P.D. ¿Has vist que aquesta setmana surt una frase teva a la portada de la revista Cuore? Es veu una imatge de Brad Pitt i el peu de foto que l'acompanya és el teu "Hòstia, pilotes!", l'exclamació que vas deixar anar quan vas veure les mandonguilles que cuinava la teva mare. De Sant Llorenç des Cardassar a Hollywood.