Albert Sánchez Piñol: “La gent vol que la manin, i per això és inútil qualsevol revolució”

BarcelonaDes que l’any 2000 va debutar amb Pallassos i monstres, un assaig sobre vuit dictadors africans, Albert Sánchez Piñol va començar a trepitjar territoris on els monstres apareixien del no-res per ensenyar a l’espècie humana que el pitjor enemic és ella mateixa. A La pell freda (La Campana, 2002) eren els granotots citauca arribats des del mar. A Pandora al Congo (2005), els tècton, que sortien de les entranyes de la terra. Després del díptic format per Victus (2012) i Vae Victus (2015), l’escriptor barceloní torna a endinsar-se en un món fantàstic. En Ric-Ric, un fugitiu de conviccions anarquistes, s’instal·la al Pirineu l’any 1888 i, sense pretendre-ho, desperta una raça de fúngids gegants que es converteixen en els seus aliats per fer-se amos de l’entorn.

Després de llegir Fungus ens mirarem els bolets d’una altra manera.

Sembla mentida que els bolets tinguin un protagonisme tan escàs en la literatura catalana. No ens fixem prou en el nostre entorn! Als Estats Units fins i tot han fet una sèrie i diverses pel·lícules sobre tortugues ninja, i això que les tortugues són molt avorrides. Però els bolets del meu llibre no són bolets, són una altra cosa. Ja ho diu un personatge, la Mailis: són fungus.

Una de les primeres frases que llegim és “El mal no existeix; només existeix el poder”.

La pregunta inicial que em vaig fer quan em vaig posar a escriure va ser: per què obeïm? No és únicament per coerció física. Les nostres societats estan organitzades jeràrquicament i les mantenim així.

Aquí entra en joc l’anarquisme que defensa en Ric-Ric, el protagonista de la novel·la. Ell parla d’una futura “Arcàdia feliç” on “l’Home Nou hauria superat els conflictes i gaudiria d’una era llibertària”.

En Ric-Ric sembla una cosa petitona i tragicòmica, però anirà guanyant protagonisme. No sabem si és un idealista o un farsant.

De fet, quan desperta el primer bolet, el Borni, i tres fúngids més, diu que ja són “una cèl·lula anarquista formada per cinc activistes”. La paradoxa és que en Ric-Ric, per destruir el poder, s’erigeix ell mateix en rei del seu exèrcit, que anirà creixent. Al llibre volies explicar que tot poder és absurd?

Volia mostrar l’essència del poder. Hi ha dues grans tesis sobre el poder: Nietzsche parla d’un gran líder que està al capdamunt dels altres pels seus atributs; Marcel Mauss, en canvi, té una idea totalment contrària: per a ell el dirigent polític és un titella en mans del poble, i quan es desvia de la seva voluntat, cau. Aquesta és la postura que jo comparteixo.

Hi vas començar a treballar després de Vae Victus?

Els ritmes editorials van per una banda i els creatius van per una altra. Que jo recordi, la primera versió escrita de Fungus és del 2005.

Fa tretze anys que portes aquesta història dins?

La idea de com gestionem el poder i com són els governants m’obsessiona des de fa molt de temps. Quan vaig començar a escriure l’acció passava a Terranova en comptes del Pirineu. Borges deia de Lovecraft que “només” ensenyava els monstres: darrere de l’horror no hi havia res més. Els fungus del llibre serveixen per moltes altres coses.

Són unes criatures que segueixen en Ric-Ric per tot arreu, exigint-li ordres.

Aquesta idea la vaig treure dels minairons, uns éssers fantàstics que formen part de la mitologia del Pirineu i que quan els trobes demanen que els donis feina. Si no ho fas et liquiden.

Aquesta idea quadra amb la retroalimentació entre qui mana i qui es deixa manar. Hi ha un fragment en què un personatge diu: “Tu no tens aquestes idees perquè estàs oprimit: estàs oprimit perquè tens aquestes idees”.

El que predomina en l’ésser humà no és l’instint de poder -com deia Nietzsche- sinó el de submissió -com afirmava Mauss-. La gent vol que la manin, i per això és inútil qualsevol revolució.

De la mateixa manera que quan vas publicar Victus es van fer lectures comparatives entre la Catalunya del segle XVIII i la contemporània, ¿aquest llibre permet una interpretació així?

M’agradaria que no es reduís ni la història ni els personatges al nostre present. Però mira, si comparéssim els fungus amb els sobiranistes veuríem que uns i altres han anat per un lloc que els governants no volien.

Tornarà Martí Zuviría, o has tancat la sèrie de Victus?

Tenia pensats moltes més aventures de Zuviría, però ara no em veig amb cor d’escriure-les. Zuviría és un personatge desesperat però irònic. No puc tornar a escriure una novel·la històrica sense patir, perquè penso en els que són a la presó i l’exili. Després de l’1 d’octubre, quan m’aixecava i vivia el còctel d’emocions que em corria per dins, pensava que això ja ho havia passat, i era així: m’havia sentit així mentre em documentava per Victus!

Et quedaràs al món dels bolets?

Si la novel·la té prou lectors, sí. Aquí tanco totes les trames que es van obrint, però ja penso en altres episodis: tinc moltes idees al cap.

A Fungus hi descrius unes quantes batalles. Hi apareix l’exèrcit espanyol i també el francès.

Els primers són un desastre i els segons estan més preparats... A Fungus hi ha els dos mons de les meves novel·les, l’històric i el fantàstic.

Hi ha bastanta sang.

És un western hivernal amb un element fantàstic. Vaig triar un territori de frontera com el Pirineu perquè l’home s’hi troba en conflicte amb ell mateix i amb la natura. A la vall hi ha un quarter de la Guàrdia Civil, però el que passa a dalt de les muntanyes, als ostals com el d’en Cassian, queda al marge de la llei.

Fungus transcorre el 1888, però només dediques un paràgraf a l’Exposició Universal de Barcelona. És com si volguessis donar l’altra cara de ‘la ciutat dels prodigis’.

Tenia capítols ambientats a Barcelona amb en Ric-Ric, però els vaig treure perquè no tenien a veure amb el que passava al Pirineu. No ha quedat prou clar l’aire revolucionari de la Barcelona de l’època. Totes les potències mundials van enviar les flotes de guerra durant l’Exposició Universal perquè tenien por que esclatés una revolta obrera. A la ciutat es van acabar sentint molts canons, però era una qüestió purament protocolària, perquè quan arribaven autoritats els vaixells havien de disparar un nombre determinat de salves. En van venir tantes que allò semblava una guerra. Els veïns van arribar a protestar per tot aquell soroll que havien d’aguantar.

No m’estranya que en aquest context hagis preferit que el teu personatge fugís al bosc.

La natura que apareix al llibre és antiromàntica. Segons els postulats del Romanticisme, les essències es troben aïllades: com més amunt de la muntanya, més pures són. Tot això em sembla fals. El catalanisme no va sortir del camp, sinó de la ciutat. L’entorn que mostro al llibre és hostil i dur. Al fons del bosc s’hi amaga alguna cosa i pot ser meravellosa o ominosa.

Els bolets de la novel·la tenen una capacitat destructora remarcable.

Al mateix temps tenen una forma estètica que em sembla molt atractiva. Són l’última pulsió de caçador-recol·lector que ens queda. Un boletaire no diu ni a la família on són els bolets.

T’agrada anar a caçar bolets?

M’encanta anar-hi, però una altra cosa és que en trobi...

Suposo que el que no avançaràs és quins són els teus pròxims plans. Quan tancaràs la trilogia començada amb La pell freda i que va continuar amb Pandora al Congo?

Si t’he de ser sincer, no ho sé. Però tinc el llibre al cap. Està, en part, inspirat en Solaris, de Stanislaw Lem. Els protagonistes del meu llibre es comunicaran amb una entitat mig omnipotent en una Barcelona postapocalíptica.